El ecologismo político seguirá teniendo representación en el Congreso de los Diputados

El martes pasado se presentó públicamente el preacuerdo entre Equo y Podemos para que el partido verde forme parte de la candidatura Unidas Podemos en las elecciones generales del próximo mes. Seguramente esta noticia no ocupará las portadas de los principales diarios, pero se trata de algo más importante de lo que parece. Porque sin este acuerdo, probablemente no sería posible que en el próximo Congreso de los Diputados hubiese ninguna persona en representación directa de un partido verde, en este caso Equo, más allá de los diputados o diputadas que militan en Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), y que ya cuentan con una amplia trayectoria defendiendo los valores del ecologismo político durante muchos años en las instituciones. Buena noticia, pues.

En la última legislatura, el partido Equo ha estado representado en el Congreso por el histórico Juantxo López de Uralde (diputado por Álava), Rosa Martínez (diputada por Vizcaya) y Jorge Luis (diputado por Huesca). En el caso de ICV (que formaba parte de la coalición En Comú Podem y que es miembro del Partido Verde Europeo, como Equo), Josep Vendrell i Aina Vidal fueron elegidos por la circunscripción de Barcelona, mientras que en el Senado han representado al partido catalán Maria Freixanet, Joan Comorera y Sara Vilà. Como ya he comentado, ICV cuenta con una larga trayectoria en las Cortes Generales, y son varios los diputados y diputadas que han trabajado dura y dignamente defendiendo los valores del ecosocialismo (ICV se define como "ecosocialista"), en momentos en los que no era fácil hacerlo. Desde aquí mi reconocimiento a personas como Joan Saura, Joan Herrera, Laia Ortiz o Joan Coscubiela, por citar solamente unos pocos ejemplos de personas que han llevado durante años a las Cortes propuestas de las que muy pocos hablaban pero que afectaban (y afectan) directamente a nuestra calidad de vida y la que tendrán nuestros hijos y nietos.

El acuerdo firmado entre Podemos y Equo es una buena noticia porque, como se explica en el texto, el agravamiento de la crisis ecológica requiere de una respuesta política a gran escala. A día de hoy, sólo quienes se benefician del sistema pueden negar que el actual modelo económico es insostenible y nos conduce al desastre. Hay que situar la sostenibilidad y el ecologismo en el centro del debate, a pesar de las dificultades y aunque la crispación identitaria y la lucha de banderas lo tapen todo. En el documento presentado por Equo y Podemos se presenta una serie de compromisos que deberían gozar de un protagonismo fundamental. Porque es absolutamente necesario luchar contra el cambio climático, proponiendo las medidas legislativas que garanticen la reducción progresiva y continua de las emisiones de gases de efecto invernadero. Porque hay que trabajar incansablemente para una transición energética cuyo objetivo sea un modelo basado al 100% en las energías renovables. Porque hay que seguir avanzando en la descarbonización de la economía y la desnuclearización. Porque hay que seguir defendiendo la conservación de la biodiversidad como el elemento clave para la sostenibilidad de nuestro planeta. Porque hay que promover iniciativas de defensa de los derechos de los animales... Sé que no será fácil situar estos temas en los principales titulares de los medios de comunicación en los tiempos que corren, pero estoy convencido de que los diputados y diputadas ecologistas trabajaran insistentemente para conseguirlo.

Esta semana jóvenes de todo el mundo participan en una movilización global reclamando medidas en defensa del clima. La sueca Greta Thunberg ha marcado el camino, se ha convertido en un fenómeno de escala global y ha conseguido situar en primera línea mediática la urgencia de actuar en defensa de nuestro planeta. Como dijo Thunberg en la cumbre del clima de la ONU del año pasado, "nuestra biosfera se está sacrificando para que las personas ricas en países como el mío puedan vivir de lujo. Son los sufrimientos de muchos los que pagan por el lujo de unos pocos (...). Ustedes dicen que aman a sus hijos por encima de todo, pero les están robando su futuro ante sus propios ojos (...). Necesitamos mantener los combustibles fósiles en el suelo y debemos centrarnos en la equidad. Y si las soluciones dentro del sistema son tan imposibles de encontrar, tal vez deberíamos cambiar el sistema en sí mismo". Se puede decir más alto, pero no más claro.
La lucha debe seguir en la calle, pero también en las instituciones. Y en nuestras Cortes Generales la presencia del ecologismo político es más necesaria que nunca. Porque no hay Planeta B.

Publicado en Público (15-3-2019)

L'ecologisme polític seguirà tenint representació al Congrés dels Diputats

Dimarts passat es va presentar públicament el preacord entre Equo i Podemos per tal que el partit verd formi part de la candidatura Unidas Podemos a les eleccions generals del proper mes. Segurament aquesta notícia no ocuparà les portades dels principals diaris, però es tracta de quelcom més important del que sembla. Perquè sense aquest acord, probablement no seria possible que en el pròxim Congrés dels Diputats hagués cap persona en representació directa d'un partit verd, en aquest cas Equo, més enllà dels diputats o diputades que militen a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), i que ja compten amb una àmplia trajectòria defensant els valors de l'ecologisme polític durant molts anys a les institucions. Bona notícia, doncs.

En l'última legislatura, el partit Equo ha estat representat al Congrés per l'històric Juantxo López de Uralde (diputat per Àlaba), Rosa Martínez (diputada per Biscaia) i Jorge Luis (diputat per Osca). En el cas d'ICV (que formava part de la coalició En Comú Podem i que és membre del Partit Verd Europeu, com Equo), Josep Vendrell i Aina Vidal van ser elegits per la circumscripció de Barcelona, mentre que al Senat han representat al partit català Maria Freixanet, Joan Comorera i Sara Vilà. Com ja he comentat, ICV compta amb una llarga trajectòria a les Corts Generals, i són diversos els diputats i diputades que han treballat durament i dignament defensant els valors de l'ecosocialisme (ICV es defineix com a "ecosocialista"), en moments en què no era fàcil fer-ho. Des d'aquí el meu reconeixement a persones com Joan Saura, Joan Herrera, Laia Ortiz o Joan Coscubiela, per citar només uns pocs exemples de persones que han portat durant anys a les Corts propostes de les que molt pocs parlaven però que afectaven (i afecten) directament a la nostra qualitat de vida i la que tindran els nostres fills i néts.

L'acord signat entre Podemos i Equo és una bona notícia perquè, com s'explica en el text, l'agreujament de la crisi ecològica requereix d'una resposta política a gran escala. A dia d'avui, només els que es beneficien del sistema poden negar que l'actual model econòmic és insostenible i ens condueix al desastre. Cal situar la sostenibilitat i l'ecologisme en el centre del debat, tot i les dificultats i malgrat que la crispació identitària i la lluita de banderes ho tapin tot. En el document presentat per Equo i Podemos es presenta una sèrie de compromisos que haurien de gaudir d'un protagonisme fonamental. Perquè és absolutament necessari lluitar contra el canvi climàtic, proposant les mesures legislatives que garanteixin la reducció progressiva i contínua de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Perquè cal treballar incansablement per a una transició energètica amb l'objectiu d'un model basat al 100% en les energies renovables. Perquè cal seguir avançant en la descarbonització de l'economia i la desnuclearització. Perquè cal seguir defensant la conservació de la biodiversitat com l'element clau per a la sostenibilitat del nostre planeta. Perquè cal promoure iniciatives de defensa dels drets dels animals... Sé que no serà fàcil situar aquests temes en els principals titulars dels mitjans de comunicació en els temps que corren, però estic convençut que els diputats i diputades ecologistes treballaran insistentment per aconseguir-ho.

Aquesta setmana joves de tot el món participen en una mobilització global reclamant mesures en defensa del clima. La sueca Greta Thunberg ha marcat el camí, s'ha convertit en un fenomen d'escala global i ha aconseguit situar en primera línia mediàtica la urgència d'actuar en defensa del nostre planeta. Com va dir Thunberg a la cimera del clima de l'ONU de l'any passat, "la nostra biosfera s'està sacrificant perquè les persones riques en països com el meu puguin viure en el luxe. Són els sofriments de molts dels que paguen pel luxe d'uns pocs (...). Vostès diuen que estimen als seus fills per sobre de tot, però els estan robant el seu futur davant els seus propis ulls (...). Necessitem mantenir els combustibles fòssils a terra i hem de centrar-nos en l'equitat. I si les solucions dins del sistema són tan impossibles de trobar, potser hauríem de canviar el sistema en si mateix". Es pot dir més alt, però no més clar.
La lluita ha de seguir al carrer, però també en les institucions. I a les nostres Corts Generals la presència de l'ecologisme polític és més necessària que mai. Perquè no hi ha Planeta B.

Publicat a Públic (14-3-2019)

Esteban Martínez, el regidor clau d’aquest mandat

Després dels resultats electorals de les municipals de 2015 semblava que el paper d’ICV-EUiA i el seu únic regidor a l’Ajuntament de Mataró, Esteban Martínez, seria poc més que irrellevant durant el mandat que s’obria. La coalició roig-verda es convertia en la novena candidatura en nombre de vots al consistori i quedava relegada a un paper purament simbòlic en una oposició absolutament fragmentada i un ajuntament difícilment governable. La coalició de govern PSC-CiU, tot i que no arribava a la majoria absoluta, semblava l’única sortida per aconseguir una mínima governabilitat. I així va ser.
Però l’octubre de 2017, pocs dies després de la jornada de l’1-O, CiU va decidir trencar el pacte i deixava el PSC, amb només 6 regidors, com a únic grup municipal en el govern. I aquí, de forma inesperada, l’únic regidor d’ICV-EUiA, Esteban Martínez, va passar a tenir un protagonisme sobrevingut però decisiu. Les forces independentistes del consistori van plantejar informalment la possibilitat de tirar endavant una moció de censura per desallotjar David Bote de l’alcaldia, i el vot de Martínez passava a ser clau. CiU, ERC, CUP i una de les regidores de Volem sumaven 12 vots, mentre que els grups que amb total seguretat no donarien mai suport a la moció en sumaven 12 també (PSC, C’s, PP i PxC). El vot d’Esteban Martínez (ICV-EUiA) i també els de dues de les regidores que el 2015 s’havien presentat a la llista de Volem passaven a ser determinants. Els tres regidors militants de Catalunya en Comú tenien la clau.

Esteban Martínez, fidel al seu estil, no va voler abonar el camp a les especulacions i de seguida va explicar que no votaria a favor d’una eventual moció de censura. Una moció, no ho oblidem, en clau nacionalista o inclús podríem dir que processista, que en cap cas tenia en compte els interessos dels mataronins i mataronines. Una moció legítima, indubtablement, però difusa i d’objectiu incert, més enllà de la voluntat de desallotjar el PSC del govern municipal. Perquè no ho oblidem, les mocions de censura s’han de construir en clau positiva, és a dir, s’ha de presentar una candidatura a l’alcaldia i un programa alternatiu, coses que en cap moment van quedar definides. Es demanava a Martínez un xec en blanc, i això, no cal ser un expert en anàlisi política, és molt poc seriós. El #pressingmartinez desapareixia amb la mateixa rapidesa que va sorgir. Davant la liquidesa de la proposta, la serietat i la fermesa d’un sindicalista de pedra picada com és Esteban Martínez. Serietat, si us plau, perquè no ho oblidem: Martínez va liderar CCOO en una entitat hostil al sindicalisme de classe com era l’antiga Caixa Laietana, on el més fàcil era callar o com a molt donar suport al sindicat groc de l’empresa.

En els darrers mesos, Martínez ha tornat a situar-se al centre de la política mataronina, aquesta vegada liderant les negociacions amb el PSC per aprovar els pressupostos municipals, cosa que finalment es va produir ahir a la nit al ple de l’ajuntament (gràcies, cal dir-ho, a la generositat de pràcticament tots els grups, que d'una manera o una altra van facilitar-ho). Martínez ha demostrat savoir faire (una expressió que li agrada fer servir) tant en l’exigència de més mesures socials en la proposta inicial socialista, com en la pedagogia dintre del nou espai d’En Comú Podem Mataró per convèncer els companys i companyes d’espai polític de la necessitat de treballar per uns pressupostos que millorin les condicions de vida de la gent comuna de la nostra ciutat. Aquest nou espai dels Comuns, encara en construcció, ha demostrat a la nostra ciutat una maduresa i una valentia fora de tot dubte, estirant el PSC cap a l’esquerra i exercint la responsabilitat de força de govern. Ha arribat un moment en què considero que hi ha bàsicament dos tipus de formacions polítiques: les que són útils per a la gent treballant per l’acord i el pacte en funció d’uns interessos polítics determinats, i les que basen la seva activitat en el fum, el soroll i la teatralització, i que al capdavall no exerceixen cap tipus d’influència real en les condicions de vida de la gent. En aquest cas, Esteban Martínez, i també Sarai Martínez, cal dir-ho, han demostrat representar extraordinàriament bé els valors de l’esquerra útil, l’esquerra que es mulla, que arriba a acords amb qui pensa diferent per millorar la vida dels nostres conciutadans i conciutadanes. El futur de Mataró passa, indubtablement, per un govern d’esquerres plural que treballi per trobar solucions als problemes reals de la gent comuna. I estic convençut que Sergi Morales és la persona adequada per liderar aquest govern.

Ho sé, no puc ser objectiu perquè Esteban Martínez és un bon amic. Però en aquest escrit no he parlat de les seves condicions humanes i personals, que són també extraordinàries, sinó de la capacitat que ha demostrat (i no només en el darrer any i mig, sinó durant els quasi vuit anys que fa que és regidor) per arribar a acords, per treballar sense fer soroll innecessàriament i per demostrar amb fermesa que des d’un grup municipal amb només un regidor es poden fer moltes coses per a la nostra ciutat, des d’una perspectiva d’esquerres, desacomplexada i útil. Gràcies, Esteban.

Eleccions generals: mala peça al teler per a Unidas Podemos i les seves confluències

Mala peça al teler en les eleccions generals del 28 d'abril per a l'espai polític (electoral, diria jo) d'Unidas Podemos i les seves confluències. Cal ser realistes. No cal ser un expert analista per saber que aquesta opció política no passa pel seu millor moment: conflictes interns, desgast i un perill que no sé si s'ha valorat en la seva justa mesura: el fantasma del vot útil al PSOE i Pedro Sánchez. Bé és cert que els atacs furibunds i en la majoria de casos infundats han vingut des dels adversaris (polítics, mediàtics, etc.), però no es pot negar que la capacitat de l'esquerra transformadora per ficar-se en fangars de creació pròpia és d'allò més sorprenent. O potser no tant. Hi ha casos per totes les Espanyes, així que no cal personalitzar ni citar cap en concret, si bé és cert que el sainet madrileny és perfectament il·lustratiu. S'ha trobat a faltar més treball a nivell organitzatiu des de les darreres eleccions generals, on no s'ha apostat decididament per una confluència a nivell orgànic més enllà de la coalició electoral. Si en els barris, pobles i ciutats s'hagués començat a treballar en clau "Unidas Podemos", segurament la situació seria diferent. Bolcar-se en la institució, en l'ardu i feixuc treball parlamentari, és una obligació però té també un efecte col·lateral: es descuida el carrer i l'organització. El mestre Manolo Monereo ho adverteix sovint, però sembla que no se li ha fet gaire cas. A més, el patriotisme de partit i els egos segueixen tenint un protagonisme segurament innecessari i contraproduent.

A la gent comuna, a moltes d'aquelles persones que es van il·lusionar amb el 15-M i el sorgiment de Podemos, i també als que portaven tota la vida votant IU, ICV, o abans PCE o PSUC, se'ls escapen algunes actituds personalistes i egocèntriques d'alguns dirigents. Quan no tens ni aspires a cap càrrec, quan veus els toros des de la barrera, penses: com és possible dinamitar tant en tan poc temps, amb tan sols un gest d'irresponsabilitat imperdonable? I torna a relluir aquella idea, segurament fonamentada, que aquest caïnisme és un mal endèmic de l'esquerra. Unitat, es cridava a Vistalegre 2. Ni mitja ximpleria, deia Pablo Iglesias. Cas omís. El que sí és cert és que el cas d'Andalusia hauria de servir com a advertiment per deixar de banda els conflictes interns i posar-se a treballar per construir i oferir a la ciutadania una alternativa sòlida i seriosa. Perquè ningú no dubta que capacitat i talent existeix, i per a mostra un botó: no es perdin el discurs de tancament de legislatura de Pablo Bustinduy al Congrés. El que avisa no és traïdor, i Andalusia ha avisat: molta gent d'esquerres, atònita, enfadada i desanimada, es pot quedar a casa i servir en safata de plata la victòria a les dretes. I més si l'eix identitari o nacional preval, com està passant, sobre l'eix social o econòmic. No estem en 2015-2016, convé no oblidar-ho.

L'eix identitari i l'hegemonia nacionalista (espanyola i perifèrica) s'han anat imposant en els últims temps. Negar que la crisi de Catalunya ha estat clau és com intentar convèncer-nos que el Sol gira al voltant de la Terra. I ningú no pot ignorar que el desmesurat protagonisme de Vox en els mitjans de comunicació arran de les eleccions andaluses té molt a veure amb la preeminència de la qüestió identitària sobre la social (un protagonisme mediàtic, no ho oblidem, del qual no han gaudit Unidas Podemos i les seves confluències, que han estat curiosament silenciades). I aquí, en aquest terreny, l'esquerra no es mou amb comoditat. Que li diguin si no a la gent de Catalunya en Comú-Podem. És com si tinguéssim Lebron James a la nostra plantilla, però en un equip de futbol. Per molt que l'espai polític d'Unidas Podemos s'hagi esforçat des del principi a explicar que defensa un referèndum acordat per què la ciutadania de Catalunya decideixi el seu futur, el processisme (no confondre amb independentisme) sempre considerarà aquest espai com un adversari, quan no com un enemic. I per molts gestos que els dirigents facin de cara al processisme, aquests mai seran convenientment agraïts. Ja es pot posar Ada Colau el llaç groc o donar suport a l'1-O i ja pot Pablo Iglesias visitar els presos a la presó, que mai en tindran prou. I mentrestant, la sagnia de suports a En Comú Podem (que, no ho oblidem, va guanyar les eleccions generals de 2015 i 2016 a Catalunya) sembla ser que no cessa. De vegades un es pregunta si els estrategs d'aquest espai polític coneixen els barris on viu la gent que va fer guanyar aquelles dues eleccions generals, si parlen amb les persones que hi viuen, si tenen idea de l'opinió que tenen del processisme. El problema és el següent: els processistes identifiquen En Comú Podem com una opció tèbia, unionista i espanyolista, mentre que molta de la gent que no és partidària del processisme creu que Ada Colau i els seus sempre s'acaben posicionant del costat dels processistes. Difícil solució a un problema extraordinàriament complex, ja que el maniqueisme inunda la política catalana (i també espanyola) des de fa temps. Per això és tan important l'opció que representa En Comú Podem a Catalunya, encara que alguns la vulguin esborrar del mapa: perquè no es deixa (o no s'hauria de deixar) seduir pels cants de sirena dels identitarismes i està en condicions d'actuar com punt de trobada de les diferents sensibilitats nacionals. Hi ha un fet que ens ha de fer reflexionar: com s'explica que Ciutadans arrasés en molts barris populars catalans a les eleccions autonòmiques de 2017? No és aquest un fet dramàtic per a les esquerres? Una de les claus està també en la necessitat de no rebutjar tan alegrement l'herència del PSUC i ICV, perquè es corre el risc de deixar orfes d'opció política a molts milers de persones. Si se sap combinar la saba nova amb la tradició i la veterania, serà molt més fàcil construir una confluència veritablement aglutinadora i amb capacitat guanyadora. Si no, la irrellevància està a només un pas, sobretot si es segueixen colant oportunistes egocèntrics i deslleials en els llocs més importants de les candidatures.

Respecte del vot útil, a ningú se li escapa que no pocs votants d'esquerres estan satisfets amb el paper de Pedro Sánchez i el seu govern des de la moció de censura que va desallotjar Rajoy i el PP del poder. I això farà que probablement el PSOE sigui el partit més votat el 28 d'abril. La gran incògnita és si les tres dretes sumaran majoria absoluta. Si els vots que perdi Unidas Podemos, que potser no són tants com apunten les enquestes, van a parar al PSOE en la seva pràctica totalitat, si l'esquerra en el seu conjunt no augmenta els seus suports, es distingeixen dues opcions a l'horitzó: un govern PP-C's-Vox, o bé una opció reformista PSOE-Ciutadans, que segurament és la preferida pels poders fàctics. Se m'acut que la millor idea no és que les diferents opcions d'esquerres confrontin entre si (bàsicament PSOE i l'espai d'Unidas Podemos), sinó que surtin a desmuntar els discursos dels adversaris reals, que es troben a fora i amenacen irresponsablement la nostra convivència amb propostes cada cop més extremades a la dreta. No és moment de repartir carnets de veritables esquerrans, sinó de treballar per aconseguir un govern plural i multicolor que estigui al servei de les classes populars. Manolo Monereo potser matisaria aquesta argumentació, dient, no sense raó, que en els últims temps Unidas Podemos ha estat poc exigent amb el PSOE i que això no ha ajudat a que se'ls percebi com una autèntica alternativa. Veurem que acaba passant, perquè també cal recordar que les enquestes en els últims temps solen ser poc fiables, perquè el comportament dels indecisos ha variat, i molt, i és molt complicat pronosticar què faran a l'hora de dipositar el seu vot a la urna.

Però davant el pessimisme de la raó, l'optimisme de la voluntat, que diria Antonio Gramsci. Perquè no tot està perdut i hi ha molta feina a fer. Hi ha més d'un mes i mig per endavant per sortir a l'ofensiva i presentar una alternativa sòlida que desperti confiança. Si preval l'egocentrisme, si s'anteposen els interessos personals i partidistes a les necessitats de les classes populars, no hi haurà res a fer. Si la generositat, la serietat i la solidesa cobren protagonisme, hi haurà novament remuntada, com en 2015-2016. Cal ordre, encara que soni poc d'esquerres. Ordre, sí, perquè ens hi juguem massa com a societat. Per això tantes persones es desesperen davant de tanta frivolitat. Ni mitja ximpleria, si us plau, perquè no estem per a bromes.

Publicat a Públic (5-3-2019)

Elecciones generales a cara de perro para Unidas Podemos y sus confluencias

Las elecciones generales del 28 de abril se presentan a cara de perro para el espacio político (electoral, diría yo) de Unidas Podemos y sus confluencias. Hay que ser realistas No hace falta ser un experto analista para saber que esta opción política no pasa por su mejor momento: conflictos internos, desgaste y un peligro que no sé si se ha valorado en su justa medida: el fantasma del voto útil al PSOE y Pedro Sánchez. Bien es cierto que los ataques furibundos y en la mayoría de casos infundados han venido desde los adversarios (políticos, mediáticos, etc.), pero no se puede negar que la capacidad de la izquierda transformadora para meterse en lodazales de creación propia es de lo más sorprendente. O quizá no tanto. Hay casos por todas las Españas, así que no hace falta personalizar ni citar ninguno en concreto, si bien es cierto que el sainete madrileño es perfectamente ilustrativo. Se ha echado en falta más trabajo a nivel organizativo desde las últimas elecciones generales, donde no se ha apostado decididamente por una confluencia a nivel orgánico más allá de la coalición electoral. Si en los barrios, pueblos y ciudades se hubiera empezado a trabajar en clave “Unidas Podemos”, seguramente la situación sería diferente. Volcarse en la institución, en el arduo y farragoso trabajo parlamentario, es una obligación pero tiene también un efecto colateral: se descuida la calle y la organización. El maestro Manolo Monereo lo advierte a menudo, pero parece que no se le ha hecho demasiado caso. Además, el patriotismo de partido y los egos siguen teniendo un protagonismo seguramente innecesario y contraproducente.

A la gente común, a muchas de aquellas personas que se ilusionaron con el 15-M y el surgimiento de Podemos, y también a quienes llevaban toda la vida votando a IU, ICV, o antes el PCE o el PSUC, se les escapan algunas actitudes personalistas y egocéntricas de algunos dirigentes. Cuando no tienes ni aspiras a ningún cargo, cuando ves los toros desde la barrera, piensas: ¿como es posible dinamitar tanto en tan poco tiempo, con tan sólo un gesto de irresponsabilidad imperdonable? Y vuelve a relucir aquella idea, seguramente fundamentada, de que este cainismo es un mal endémico de la izquierda. Unidad, se gritaba en Vistalegre 2. Ni media tontería, decía Pablo Iglesias. Caso omiso. Lo que sí es cierto es que el caso de Andalucía debería servir como acicate para dejar a un lado los conflictos internos y ponerse a trabajar para construir y ofrecer a la ciudadanía una alternativa sólida y seria. Porque nadie duda de que capacidad y talento existe, y para muestra un botón: no se pierdan el discurso de cierre de legislatura de Pablo Bustinduy en el Congreso. El que avisa no es traidor, y Andalucía ha avisado: mucha gente de izquierdas, atónita, enfadada y desanimada, se puede quedar en casa y servir en bandeja de plata la victoria a las derechas. Máxime si el eje identitario o nacional prevalece, como está pasando, sobre el eje social o económico. No estamos en 2015-2016, conviene no olvidarlo.

El eje identitario y la hegemonía nacionalista (española y periférica) se han ido imponiendo en los últimos tiempos. Negar que la crisis de Cataluña ha sido clave es como intentar convencernos de que el Sol gira alrededor de la Tierra. Y nadie puede ignorar que el desmedido protagonismo de Vox en los medios de comunicación a raíz de las elecciones andaluzas tiene mucho que ver con la preeminencia de la cuestión identitaria sobre la social (un protagonismo mediático, no lo olvidemos, del que no han disfrutado Unidas Podemos y sus confluencias, que han sido curiosamente silenciadas). Y aquí, en este terreno, la izquierda no se mueve con comodidad. Que se lo digan a la gente de Catalunya en Comú-Podem. Es como si tuviéramos a Lebron James en nuestra plantilla, pero en un equipo de fútbol. Por mucho que el espacio político de Unidas Podemos se haya esforzado desde el principio en explicar que defiende un referéndum acordado para que la ciudadanía de Cataluña decida su futuro, el procesismo (no confundir con independentismo) siempre considerará a este espacio un adversario, cuando no un enemigo. Y por muchos gestos que los dirigentes hagan de cara al procesismo, estos nunca serán convenientemente agradecidos. Ya se puede poner Ada Colau el lazo amarillo o dar apoyo al 1-O y ya puede Pablo Iglesias visitar a los presos a la cárcel, que nunca tendrán suficiente. Y mientras tanto, la sangría de apoyos a En Comú Podem (que, no lo olvidemos, ganó las elecciones generales de 2015 y 2016 en Cataluña) parece ser que no cesa. A veces uno se pregunta si los estrategas de este espacio político conocen los barrios donde vive la gente que hizo ganar aquellas dos elecciones generales, si hablan con las personas que viven en ellos, si tienen idea de la opinión que tienen del procesismo. El problema es el siguiente: los procesistas identifican a En Comú Podem como una opción tibia, unionista y españolista, mientras que mucha de la gente que no es partidaria del procesismo cree que Ada Colau y los suyos siempre se acaban posicionando al lado de los procesistas. Difícil solución a un problema extraordinariamente complejo, pues el maniqueísmo inunda la política catalana (y también española) desde hace tiempo. Por eso es tan importante la opción que representa En Comú Podem en Cataluña, aunque algunos la quieran borrar del mapa: porque no se deja (o no se debería dejar) seducir por los cantos de sirena de los identitarismos y está en condiciones de actuar como punto de encuentro de las diferentes sensibilidades nacionales. Hay un hecho que nos debe hacer reflexionar: ¿cómo se explica que C’s arrasara en muchos barrios populares catalanes en las elecciones autonómicas de 2017? ¿No es ese un hecho dramático para las izquierdas? Una de las claves está también en la necesidad de no desechar tan alegremente la herencia del PSUC e ICV, porque se corre el riesgo de dejar huérfanos de opción política a muchos miles de personas. Si se sabe combinar la savia nueva con la tradición y la veteranía, será mucho más fácil construir una confluencia verdaderamente aglutinadora y con capacidad ganadora. Si no, la irrelevancia está a tan sólo un paso, máxime si se siguen colando oportunistas egocéntricos y desleales en los puestos más importantes de las candidaturas.

Respecto del voto útil, a nadie se le escapa que no pocos votantes de izquierdas están satisfechos con el papel de Pedro Sánchez y su gobierno desde la moción de censura que desalojó a Rajoy y al PP del poder. Y eso hará que probablemente el PSOE sea el partido más votado el 28 de abril. La gran incógnita es si las tres derechas sumarán mayoría absoluta. Si los votos que pierda Unidas Podemos, que igual no son tantos como apuntan las encuestas, van a parar al PSOE en su práctica totalidad, si la izquierda en su conjunto no aumenta sus apoyos, se otean dos opciones en el horizonte: un gobierno PP-C’s-Vox, o bien una opción reformista PSOE-C’s, que seguramente es la preferida por los poderes fácticos. Se me ocurre que la mejor idea no es que las diferentes opciones de izquierdas confronten entre sí (básicamente PSOE y el espacio de Unidas Podemos), sino que salgan a desmontar los discursos de los adversarios reales, que están ahí afuera y amenazan irresponsablemente nuestra convivencia con propuestas cada vez más extremadas a la derecha. No es momento de repartir carnés de verdaderos izquierdistas, sino de arremangarse para conseguir un gobierno plural y multicolor que esté al servicio de las clases populares. Manolo Monereo quizá matizaría esta argumentación, diciendo, no sin razón, que en los últimos tiempos Unidas Podemos ha sido poco exigente con el PSOE y que eso no ha ayudado a que se les perciba como una auténtica alternativa. Veremos que acaba pasando, porque también hay que recordar que las encuestas en los últimos tiempos suelen ser poco fiables, porque el comportamiento de los indecisos ha variado, y mucho, y es muy complicado pronosticar qué harán a la hora de depositar su voto en la urna.

Pero ante el pesimismo de la razón, el optimismo de la voluntad, que diría Antonio Gramsci. Porque no todo está perdido y hay mucho trabajo que hacer. Hay más de un mes y medio por delante para salir a la ofensiva y presentar una alternativa sólida que despierte confianza. Si prima el egocentrismo, si se anteponen los intereses personales y partidistas a las necesidades de las clases populares, no habrá nada que hacer. Si la generosidad, la seriedad y la solidez cobran protagonismo, habrá nuevamente remontada, como en 2015-2016. Hace falta orden, aunque suene poco de izquierdas. Orden, sí, porque nos jugamos demasiado como sociedad. Por eso tantas personas se desesperan ante tanta frivolidad. Ni media tontería, por favor, porque no estamos para bromas.

Publicado en Público (4-3-2019)