La crisi ha arribat per recordar-nos fins a quin punt havíem oblidat el significat d’algunes paraules

“La crisi ha arribat per recordar-nos fins a quin punt havíem oblidat el significat d’algunes paraules” (Antoni Puigverd, La Vanguardia, 22-2-2010)

Diu Antoni Puigverd que “potser la crisi ha arribat per recordar-nos fins a quin punt havíem oblidat el significat d’algunes paraules de les que en altres èpoques es va abusar: abnegació, paciència, acceptació, renúncia”. I té raó: la crisi actual (i no ens referim només a la crisi econòmica, sinó també a una altra crisi d’ordre cultural) ens està portant a reflexionar sobre la necessitat de canviar determinats aspectes de la nostra societat, per tal de sortir del carreró on ens trobem i mirar de no cometre els mateixos errors en el futur. Per tot això diem que cal un canvi profund. Queda clar que alguna cosa està passant, i que veritablement estem davant d’un fenomen que podríem qualificar de crisi cultural: tal i com ens recorda Puigverd, la religió ha desaparegut pràcticament de les nostres vides, però les ideologies que van pugnar per substituir-la no han resistit més. El problema, però, no és de persones, sinó de models, i és que les velles ideologies (socialdemocràcia, liberalisme) es desfan com cendra, impotents per fer front a les exigències del present. D’aquí precisament sorgeixen fenòmens com la desafecció política.
Però tornem a les quatre paraules de les que parla Antoni Puigverd, i que en els darrers temps sembla que estem abandonant: abnegació, paciència, acceptació, renúncia. Pel que fa a l’abnegació, és a dir, l’actitud segons la qual un es sacrifica per tal que un altre pugui gaudir del que un es priva, era considerada en temps pretèrits una virtut en si mateixa. Avui, amb el triomf de l’individualisme, l’abnegat s’ha convertit, diu Puigverd, en un boig o un masoquista, i és que sembla que no podem concebre que algú renunciï al que té per tal que un altre ho pugui obtenir. Aquest valor pràcticament ha desaparegut.
Pel que respecta a la paciència, ja podem intuir cap a on va la reflexió de Puigverd: “en un món caracteritzat per la velocitat, la paciència es percep com un comportament antiquat”. Això, malgrat els reptes quotidians que se’ns plantegen: interminables cues als aeroports, carreteres col·lapsades, etc. Davant d’aquesta realitat, Puigverd ens convida a recuperar la paciència com a art de negociar amb el present. Totalment d’acord.
També hem de ser capaços de saber renunciar, de saber sacrificar-nos. Puigverd parla del verb “estar-se’n”, que gairebé ha desaparegut del nostre vocabulari. És veritat: en una societat com l’actual, on el consum passa per sobre de tot, sembla que no ens puguem estar de res, estem obligats a consumir, i sobretot, a tenir cura de les aparences, no sigui que si ens estem d’alguna cosa a sobre quedem marginats per la societat. Segurament el futur ens obligarà a estar-nos de moltes coses, però no ens podem estar de preservar alguns valors que sembla que estem oblidant. Aquest és un luxe que no ens podem permetre.

Publicat a Valors, n. 69 (març 2010)

El cas dels macroprostíbuls

Al llarg dels darrers dies, la ciutat de Mataró ha jugat un paper protagonista als mitjans de comunicació d’àmbit nacional a causa de la possible obertura de dos macroprostíbuls al polígon industrial de Les Hortes del Camí Ral. Un cop la Generalitat de Catalunya va concedir la pertinent llicència, l’empresari tenia via lliure per obrir els nous establiments. I llavors, com se sol dir en castellà, se lió la Marimorena; i és que queda clar que molt poca gent vol que la seva ciutat sigui coneguda per l’obertura d’un dels macroprostíbuls més grans d’Europa.
Un cop va esclatar la notícia, l’alcalde Barón va actuar ràpid i va signar un decret en virtut del qual se suspenia l’atorgament de llicències als locals on s’exerceix la prostitució. Ara bé, un cop reconeixem la diligència de l’alcalde i el seu equip en paralitzar l’obertura dels nous prostíbuls (emprant, això si, una argúcia legal difícil d’entendre per la majoria de ciutadans), no ens hem d’estar de dir que el govern municipal hauria d’haver previst que aquesta situació podia donar-se, com efectivament ha passat. I no ho van preveure. Així, és cert que l’Ajuntament de Mataró s’ha vist lligat de mans i peus en aquest afer, doncs un cop la Generalitat atorga la llicència pertinent l’ajuntament no pot fer cap més cosa que acatar la decisió; però també és cert que si s’hagués aprovat abans el decret que l’alcalde va signar el cap de setmana passat no s’hauria produït aquesta alarma social dels últims dies. A més, s’ha de tenir en compte que si l’empresari recorre la decisió de l’alcalde i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li dóna la raó (una hipòtesi que hem de contemplar), els macroprostíbuls s’acabaran obrint, i llavors tornarà a aparèixer la polèmica.
Els polítics han de ser suficientment hàbils i intuïtius per saber que a la majoria de mataronins no els seduirà l’obertura de dos macroprostíbuls a la seva ciutat. I un polític ha de ser capaç d’anticipar-se als problemes que poden donar-se i introduir mesures de prevenció, cosa que no ha passat en aquest episodi. Per tot això em veig obligat a tocar el crostó dels membres de l’equip de govern municipal, que no han estat capaços de preveure la situació d’alarma social que s’ha donat. Com a mínim, això sí, han fet autocrítica i han admès falta de previsió en l’afer. Senyors polítics del govern, estiguin alerta: en qualsevol moment una tema com aquest els pot esclatar a les mans i convertir-se en un problema de difícil solució. I llavors li posaran massa fàcil a la fluixa oposició mataronina, que disposarà de carn fresca per llençar als taurons.

Publicat a Matarónotícies.cat (23-2-2010)

El Corte Inglés, a Mataró?

Darrerament, noto cert neguit al voltant del tema d’El Corte Inglés. I és un neguit que copso parlant amb la gent del meu entorn, gent no polititzada ni contaminada pel serial que ens ha acompanyat des que es va saber que el nou centre comercial es col·locaria on fins no fa gaire hi havia la fàbrica de Can Fàbregas. La pregunta que es fa aquesta gent és ben senzilla, però de difícil resposta: “Acabarà venint El Corte Inglés a Mataró?”. Aquesta pregunta, sovint, ve acompanyada d’una reflexió en veu alta: “A veure si al final amb tanta tonteria aquests de El Corte Inglés s’ho repensaran i no vindran a la nostra ciutat...”. Jo també em faig aquesta pregunta, i també tinc cert neguit sobre l’arribada de El Corte Inglés a Mataró. De totes maneres, sóc optimista i vull pensar que finalment la nostra ciutat no deixarà escapar aquesta gran oportunitat que se li ha presentat, i vull pensar que els nostres polítics (de tots els partits) estaran a l’alçada i actuaran amb sentit de Ciutat. No podem deixar escapar l’oportunitat d’establir una nova locomotora comercial al centre de la ciutat, amb tot el que això representa en termes econòmics, principalment pel que fa a la creació de llocs de treball. El millor per a la ciutat, ara més que mai, és que arribi El Corte Inglés. I punt.
No em puc estar de parlar de la capgrossada del trasllat de la fàbrica. Costa trobar gent que entengui aquest trasllat, amb la quantitat de diners que costarà a l’erari públic. A més, ningú no queda content: ni els partidaris de mantenir la fàbrica al seu lloc ni els que sol·licitaven amb la boca petita que havia d’anar a terra. Entenc que per no violar la llei s’havia de trobar una solució a mig camí (el trasllat de la fàbrica en aquest cas), però serà difícil explicar a la gent el perquè de la decisió presa. Ara toca saber explicar-ho bé, tot un repte que han d’assumir els governants de la nostra ciutat. I és que la gran majoria de mataronins no entén perquè les coses s’han fet així. Si no s’ho creuen, surtin al carrer i preguntin.
Finalment, cal fer un breu esment al procés de judicialització del cas. Quan un tema com el de Can Fàbregas no es pot solucionar per la via política és que no anem bé. Si l’oposició diu blanc un dia i al dia següent diu negre, deixa de tenir credibilitat. S’ha de prendre una posició amb valentia: un no es pot fer la foto amb els de la plataforma “Salvem Can Fàbregas” i després voler erigir-se en paladí de l’arribada de El Corte Inglés a Mataró. L’ambigüitat pot estar bé en determinats jocs, però en política arriba un moment en que es gira en contra. Encara estan a temps d’arreglar-ho: senyors del govern, si us plau, facin un exercici de comunicació i expliquin com cal per què s’ha fet tot el que s’ha fet. I senyors de l’oposició: actuïn amb sentit de Ciutat i diguin sense complexes que volen que El Corte Inglés arribi a Mataró d’una vegada. En temes com aquest, que és un tema de Ciutat, han d’anar tots a una. Si us plau, senyors polítics: estiguin a l’alçada de les circumstàncies i arribin a acords.

Publicat a Matarónotícies.cat (14-2-2010)