Barcelona Suites

L'enciclopèdia diu que, en música, la suite és una "composició instrumental formada per una successió de diverses peces -normalment, de característiques contrastades però en la mateixa tonalitat -concebuda per a ser interpretada íntegrament i en l'ordre donat" ... Així s'enceta la Nota editorial d'aquest llibre que no és ni una antologia ni òbviament una obra musical.

Podem gaudir d'un recull de contes escrits per onze autors contemporanis, alguns més coneguts que d'altres, però tots ells d'una qualitat indubtable a nivell creatiu i literari.

Amb aquest volum s'estrena la nova editorial "Univers" per homenatjar la mítica "Biblioteca Univers" que Carles Soldevila va dirigir abans de la guerra des de la Llibreria Catalònia, amb Antoni López-Llausàs com a editor, malauradament desapareguda el 2013, l'ubicació de la qual encara perdura dins nostre.

La intenció de l'Editorial és, també, publicar llibres d'aquí cap al món i del món cap a Catalunya, per això aquest primer volum consta de relats de ficció amb Barcelona com a teló de fons.

Com a lectora de llibres de contes, m'atreveixo a comentar que he trobat força fascinant aquest recull. Desconeixia alguns dels joves autors, força brillants, els quals es mereixen que els llegim, atès que tenen un gran potencial creatiu amb una escriptura moderna i activa que no decau en cap moment, deixant al lector ben desconcertat al finalitzar els relats, i a punt per reflexionar sobre el que acaba de succeir en unes poques pàgines.

Xavier Bosch, Roc Casagran, Natàlia Cerezo, Empar Moliner, Jordi Nopca, Sergi Pàmies, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Clara Queraltó, Llucia Ramis i Sílvia Soler

Tots ells són els creadors d'aquestes onze històries de personatges anònims que conviuen en un mateix espai ciutadà, i que ens mostren diferents maneres de viure en els moments actuals.

***

Apunts aquàtics

Trobo que fer campionats aqüàtics en plena canícula és força refrescant, almenys pels que ho veiem des de casa per la TV, còmodament asseguts i amb un got d'aigua amb bombolles per anar xarrupant.

Recordo com tothom, l'any olímpic Barcelona'92, que vam tenir temperatures força altes, però que nosaltres no vam poder-ho comprovar en la nostra persona, atès que érem de vacances a la Vall d'Aran i justament dins la casa que varem llogar a Benós, hi havia llar de foc que vam haver d'encendre amb causa justificada i aleshores en lloc d'un got d'aigua fresqueta, contemplàvem els esdeveniments amb una taça de cafè amb llet calenteta. Quines contradicciones té la vida!

Pel que fa en aquesta competició, admiro la natació sincronitzada i penso en la quantitat d'hores de formació que han d'emprar aquestes noies i els sacrificis que comporta haver d'estar tan en remull. Ara però els resultats són òptims i creen un univers de fantasia espectacular.

La primera vegada que varem veure aquests jocs aquàtics, els que tenim ja una edat, va ser en aquella reposició de la peli "Escuela de Sirenas"  que ja no era de la nostra generació, atès que va ser filmada l'any 1944 amb la famosa nedadora americana Esther Williams que fa cosa d'un mes i escaig va morir, però que ja va ser un èxit coreogràfic digne d'admiració.

En quan als salts de trampolí també m'agrada veure'ls. Les piscines Picornell amb la ciutat al fons, és un escenari idoni per aquests esdeveniments. Veure volar als atletes, i entrar a l'aigua com una agulla de brodar, entrant i sortint, és com l'encís que representa veure els resultats en una labor, després d'hores de dedicació.

L'atracció de l'aigua és indescriptible. Admiro aquests exportistes dedicats exclusivament a competir dins aquest element. Tot dóna felicitat i crec que al llarg dels temps després d'haver aconseguit fites importants, pensar en aquests moments de glòria és un goig que deu acompanyar tota la teva vida.

***

VICTUS

Me'l van regalar per Nadal i he trigat alguns mesos per llegir les 590 pàgines del llibre, més els annexos de la guia de personatges que complementen la narració. Aquesta lentitud ha estat pel fet de voler analitzar amb un cert interès els fets d'aquesta part de la nostra història, i que val la pena d'anar-los descobrint pas a pas.  L'Albert Sánchez Piñol ha fet una bona feina. Segons ens ha dit, ha trigat deu anys en escriure una novel·la que a través d'un personatge esbojarrat ens narra la Guerra de Sucessió espanyola del segle XVIII. 

L'autor, influenciat crec pel gran "Don Quijote", ens mostra també en aquesta novel·la, les gestes d'un xicot que va ser assistent del General Villarroel, i que com a personatge central, li fa protagonitzar proeses èpiques dins de la narració. Dic influenciat, atès que menciona el gran llibre de Cervantes, d'una manera intel·ligible en un parell d'ocasions. A la pàgina 238, quan el protagonista empren un viatge cap a Castella, i pensant que seria un viatge llarg, s'endú un llibre (el més gruixut que ha trobat, diu), per reforçar el seu castellà i comenta que és una obra ingeniosíssima, amb un delit per l'esperit i que a cada pàgina el feia riure per les butxaques. També menciona a la pàgina 353, dins d'un altre context, una escorta d'un senyor molt prim a cavall i un altre més petit sobre el llom d'una mula. Aquesta influència la he anat trobant en tot el llibre dins de les aventures èpiques que conté i en la ironia emprada en el personatge principal.

A part de les proeses novelades, el contingut històric és força reexit. El lector es va trobant amb la societat del segle XVIII. Com es vivia a Catalunya i a la nostra ciutat de Barcelona. El lèxic barruer dels militars, uns polítics indecisos aclaparats per les circumstàncies, unes forces civils per defensar la ciutat assetjada, mancades de recursos, només guiades per l'esperit de lluita i defensa de les llibertats adquirides de segles, però amb la valentia de lluitar pel que creien.

VICTUS és un llibre per adquirir els coneixements que no teníem, respecte a aquell conflicte nostre i europeu, en el qual els catalans varem ser abandonats a la nostra sort per part d'unes potències europees que només buscaven el seu poder.

És curiós que les cròniques de l'assetjament de la ciutat de Barcelona, escrites per en Francesc de Castellví, que va viure en primera persona aquells fets, no fóssin descobertes fins el segle XIX, i que aquest compatriota hagués mort a Viena, ciutat que el va acollir, sense aconseguir que es publiquessin. Suposo que en Sánchez Piñol es va valdre d'aquelles cròniques per escriure la seva novel·la, ja que els detalls d'aquella Barcelona irreductible, té la força de la persona que va viure aquells moments.

Puc dir-vos que la part d'aquesta tragèdia que més m'ha impactat, és tota la lluita dels dies de l'assetjament, tal i com ho explica l'autor, el qual t'ho fa viure amb una duresa que no deixa indiferent.

Penso que és una obra ben escrita, ben il·lustrada i força ben historiada, la qual mereix la seva lectura.

***

Diversitat de colors

Avui hem tingut neu a casa nostra. Tenim un país petit i amb tota mena d'esdeveniments meteorològics. Quan no estem en alerta per nevades ho estem per focs. Sempre en estat d'alerta com els suricates de Botswana.

Diuen que els catalans sempre estem mirant al cel esperant veure indicis de canvis de temps. Sempre hem estat una mica meteoròlegs i també fotògrafs de la natura. Per qualsevol motiu ens llancem al carrer a captar instantànies, això és bo i en el dia d'avui han aparegut per totes les xarxes socials fotos i més fotos, quina millor, de les enfarinades que hem trobat quan al matí ens hem acostat a la finestra.

Vull reproduir una foto representativa de la nevada a Barcelona, que l'ha publicat un amic nostre al Facebook.

Foto: José Luís Sánchez Cristóbal

 i també unes fotos que he rebut d'una altra catalana de la meva familia, que compartim el nom, la qual viu a Toronto i m'ha enviat unes fotos esplèndides d'una exhibició d'orquídees a Edwards Gardens i que em sabria greu guardar-les sense que es poguessin gaudir d'una manera més global i d'aquesta manera trencar el color blanc de l'episodi d'aquest 23 de febrer de 2013, tant reeixit, que  coincideix en un altre d'ingrata memòria de l'intent fallit de cop d'Estat d'ara fa 32 anys.

Fotos: Marta Esmailji

I amb aquesta diversitat de colors, tanco aquest apunt, agraint la inspiració que em donen els amics amb les seves aportacions fotogràfiques.

***

Diada de Corpus

La ginesta per mi ha estat sempre un símbol de la Festa del Corpus a Barcelona. Aquelles processons de la meva infancia en els anys de la dictadura, van lligades a la ginesta i a la cadira del Rei Martí, així de fàcil, com si el Rei fós de la família.

La mare esperava la sortida de la Custòdia damunt de la cadira de plata suposadament atribuïda al Rei Martí l'Humà. Bona coneixedora com era de la Història de Catalunya aprofitava l'esdeveniment per explicar-nos la història dels comtes-reis catalans, i nosaltres ens embadaliem atès que els nostres coneixements reials es limitaven als "Reyes godos i als Reyes Católicos" i para de comptar. Amb les seves explicacions ens varem assabentar de que havia existit la Corona d'Aragó.

Ahir, seguint amb la tradició barcelonina, i després d'alguns anys de no haver-nos passejat el dijous de Corpus pels patis de la ciutat antiga, varem fer el seguiment de veure l'ou com balla, retingut en les nostres retines infantils. Varem compartir espai amb molts barcelonins i força turistes que es van endur en les seves càmeres també, l'espectacle dels brolladors vestits per l'ocasió amb l'ou al capdamunt saltironejant.

Vaig comprovar que els menuts encara quedaven astorats davant aquell ou que fa quatre segles que apareix en aquesta celebració tant peculiar que tenim a Barcelona. Els anys passen però els petits quan creixin recordaran haver vist ballar un ou damunt d'un sortidor amb flors de tota mena.

Guies de dubtosa qualitat

Per circumstàncies familiars, haig de circular relativament sovint pels voltants de la Plaça de la Sagrada Família i forçosament haig de creuar la cua de turistes per arribar al meu destí. M'agrada aturar-me al davant de la façana de la Passió per veure com avancen les obres i les escultures de'n Subirachs i penso que deu estar ben tip de picar pedra veient aquelles enormes imatges que dia a dia van emergint.

Ahir al capvespre, una vegada més estava contemplant l'espectacle, quan un grupet de persones, penso que era una familia vinguda del territori espanyol per la seva parla, la qual era acompanyada per un membre que semblava resident a la nostra ciutat i que els explicava la construcció. A les meves orelles va arribar això:

"Al principio fue construída por Gaudí, pero ahora las obras las està terminando Dalí. Aquí están sus esculturas". .....Vaya, vaya (tots alhora) ...I van seguir caminant..

Em va agafar un atac de riure histèric. No m'ho podia creure!....

Això em va fer recordar un altre afer dins de la Seu de Palma fa uns dos anys.

Vam arribar-hi d'hora per evitar les cues, i estàvem sols davant l'altar lateral dret contemplant l'obra d'art de'n Miquel Barceló, quan van entrar un grup de gent procedent també del territori espanyol, acompanyats del guia corresponent, i circulant davant dels tres altars, els va dir exactament això:

"Aquí pueden ver tres altares, el antiguo a la izquierda, el nuevo al centro i a la derecha el más nuevo de todos".... i també van continuar caminant....

...Si em punxen no em treuen sang... Així anem!!!!!!!

***

Agost a ciutat

El mes d'agost tradicionalment vacacional, per a mí ha estat sempre un mes per quedar-me a ciutat, fins i tot en la meva època laboral, ja que per sort, podíem triar les vacances, i sempre descobriem algun raconet amagat o no, i passejàvem sense massa empentes. A hores d'ara seguim la tradició, encara que a vegades també enyores una mica l'ambient habitual i més els caps de setmana, que actualment considero extraordinariament tranquils per no dir lleugerament avorrits.

De totes maneres la distracció es busca. Un dels llocs són els cinemes, encara que a vegades costa de trobar alguna peli que dongui una mica de satisfacció.

Ahir em van recomanar "El concert", película franco-rusa i la varem anar a veure. És una comedia musical sobre una sàtira de la Rúsia actual. Sense ser una gran pel·lícula, et deixa un òptim benestar al sortir de la sala. Amb un ritme que no decau, passes de l'humor a la seriositat en breus instants. El film està embolcallat amb la música de Tchaikovsky, amb l'obligat concert final. Com moltes pel·lícules franceses, la dosi sentimental està asegurada i la combinació comèdia-drama s'ha aconseguit perfectament. Sembla que va ser nominada als Césars en alguna categoria.


Crec que pot ser definida com un dels "petits plaers cotidians" que es poden trobar a ciutat tot passejant un dissabte a la tarda d'un mes d'agost.

Per acabar d'arrodonir el capvespre, varem fer parada i fonda a una Pizzeria que feia temps voliem provar, i no ens va decebre pas. Hi tornarem.

***