Lectures

7 de maig de 2026

Valeria Luiselli era una d'aquelles autores que tenia pendents, malgrat haver-ne sentit a dir grans coses. Dijous abans del pont, repassava correus sense obrir i llibres que m'havien arribat enmig de Sant Jordi i els astres van confluir amb una invitació per esmorzar amb l'autora i un paquet amb el seu llibre. Divendres al matí amb la casa encara en silenci i amb un bon cafè, vaig començar el llibre amb molta curiositat i quan me'n vaig adonar era migdia i estava viatjant per Sicília de la mà d'una mare i una filla. Dos dies em va durar aquesta novel·la fragmentària, plena de records, subtítols, fragments de clàssics, un mosaic, un volcà en erupció, una calor sufocant, un cap de peix espasa i una càmera Polaroid. 
Quina meravella despertar de la letargia lectora amb aquest Principi, mig, fi i saber que encara hi ha una immensitat de llibres que m'esperen. Una novel·la sobre una mare i una filla que després d'un trencament familiar fan un viatge per Europa perquè la mare, escriptora, fa un cicle de xerrades, al final de tot decideixen fer unes vacances a Sicília. S'instal·len a Catània i tenen la intenció de viatjar fins al poble natal de l'àvia de l'escriptora, la Nanna. Quan va marxar de Sicília es va endur una rajola amb el cap de Proteu. L'autora, que ha dut la rajola embolicada amb la intenció de retornar-la al jaciment arqueològic, es debat entre el passat, el present i el futur. Sicília terra de mites, bressol de la humanitat, pont entre Europa i l'Àfrica, balcó de la Mediterrània, es converteix en l'oracle de mare i filla i el seu futur. Les veus dels clàssics i el pes de la història agafen una dimensió tan humana i tan humanística que no fan reafirmar sinó la importància de tenir-los ben a prop en moments de tanta fragilitat mundial. Principi, mig, fi és un cant a mirar enrere per entendre i arrelar-se al present mentre projectem el futur. És un convit a rellegir els clàssics i retornar a les humanitats que tant ens calen. Encara amb la lectura del llibre de Luiselli al cap, dissabte m'asseia a la butaca del Teatre Nacional a gaudir durant més dues hores d'Èdip i Antígona amb una adaptació de Carlota Subirós que fa un equilibri preciós entre la sonoritat del text clàssic i una dramatúrgia moderna que dona respostes al futur.

Us escric després de tornar de Barcelona, d'haver escoltat els editors de Valeria Luiselli i l'autora parlant del llibre, del procés de creació, de les coses que li han regalat els llibres, els textos clàssics i de la importància d'entendre el so del vents de la Mediterrània. Ha sigut un regal de matí, no hi ha cosa que ens agradi més a les llibreteres que retrobar-nos després de dies de no veure'ns, abraçar-nos i compartir passió lectora. Hi ha dies que em reconcilien amb el món. 

Gràcies Valeria Luiselli.


Fe
 

Amb el suport de

Febrer de 2026

Ha arribat llibre nou de Stefanie Kremser i això sempre és motiu d'alegria. Aquesta vegada una mica més perquè l'ha escrit en català directament. Qui coneix Stefanie Kremser sap que la seva llengua de creació literària és l'alemany i la llengua íntima per la poesia és el brasiler. És una dona poliglota nascuda a Düsseldorf, d'àvia boliviana, crescuda a São Paulo i que fa anys que viu a Catalunya. És una dona de món, de mirada curiosa, generosa i veu molt suau. Els seus llibres tenen un denominador comú, la cerca dels orígens, la descoberta del passat familiar, la riquesa i alhora l'ambigüitat de créixer entre cultures diverses. Els llibres de Kremser, aquests mémoir, són una reivindicació del gresol cultural, un convit a despertar els sentits i a habitar el món. En tots els llibres de Kremser les cases tenen un pes important, resseguint la seva obra vas descobrint els llocs on ha viscut, totes les mudances, tot el que deixa enrere i el que guanya, llibres lluminosos que conviden a viure. En aquest últim, Acció de gràcies per una casa, Kremser es mostra més contundent que mai, és potser el llibre més reivindicatiu que li he llegit, un crit d'indignació davant el domicidi que ella i la seva parella han patit després de ser expulsats del pis de Barcelona que era casa seva, un pis que era una mica de tots els que l'hem llegida i que sempre hem desitjat saber què hi havia a la caixa forta heretada del pis. 

Acció de gràcies per una casa és un llibre estructurat en quatre parts: La casa del passat, La casa del present, La casa del futur i Una dona i una casa.

Aquesta última part descriu la vida de la Severina, una dona de fer feines de São Paulo de qui Kremser no en té notícia des de fa anys, fins que rep un missatge al mòbil on la Severina l'insta a escriure la seva història. I així, a cop d'àudios gravats entre galledes, lleixiu i rentadores, la Severina li explica la seva vida de novel·la. Stefanie Kremser fa un exercici literari preciós i contundent sobre la necessitat de tenir un lloc on viure, on créixer, on sentir-se segura, un lloc on poder posar un gerro de flors, crear i penjar de les parets els records que et són casa. Kremser parla de les cases de la seva vida mentre en busca una. 

La novel·la, el testimoni i la reivindicació conflueixen en un text ple de referències literàries, de cases, ciutats, vides, de tristesa i alhora de ràbia davant de l'evidència, el dret a tenir un sostre anomenat llar. Per aquest llibre, d'encara no cent-seixanta pàgines, desfilen la pintora Charlotte Salomon, les escriptores Vivian Gornick, Annie Ernaux, Duras, Strout, Lispector entre d'altres. Hi ha moltes maneres d'indignar-se davant del món, la creació n'és una, potser la més potent i la que pot arribar més lluny. Llegiu-lo!

Acció de gràcies per una casa, Stefanie Kremser, ed. de 1984

Febrer de 2026

Un assumpte familiar de Claire Lynch, una primera novel·la que m'ha deixat bocabadada i que no he parat fins acabar. M'ha meravellat com està escrita i estructurada. Anna Hope ens parlava de la importància del temps i l'espai en la construcció d'Albión, i Clarie Lynch ho fa de meravella. Escrita en dos temps, present i passat, dosificant la informació, presentant-te des del present en Heron, un home gran i molt malalt i la Maggie, seva filla. En l'altra pla, el del passat, l'autora narra la Dawn. La Dawn porta la vida que s'espera, en Heron treballa i ella cuida de la Maggie, tot va com toca, fins que un dia la Dawn coneix la Hazel, se n'enamora, i quan ho confessa al seu marit es veu obligada a abandonar-ho tot.

Davant la imminent mort d'en Heron, la Maggie comença a fer aquelles preguntes que mai ha gosat posar sobre la taula, on va anar la seva mare? Per què la va deixar? En Heron ha d'afrontar la mort alhora que ha de descabdellar la mentida sobre la que ha construït la família de pare i filla. Un assumpte familiar és d'aquells llibres que deixen pòsit, d'aquells que obren finestres i et descobreixen una realitat que fa mal, però que cal conèixer. 

Anna Hope i Claire Lynch, dues autores, dues maneres de narrar, dues maneres de posar sobre la taula veus invisibilitzades. Dones, veus valentes i que amb el seu art obren finestres al món gris i fosc on ens volen fer tornar.

Un assumpte familiar de Claire Lynch, en traducció de Núria Saurina, publicat per Edicions del Periscopi.

Gener de 2026

Albión és una novel·la d'una casa de camp a Sussex, la història d'aquest casalot d'arquitectura neoclàssica i de la família que el regenta des de fa generacions.
La novel·la arranca amb la mort del patriarca de la família i els preparatius pel funeral amb el retorn per part dels fills i altres persones properes a la família.
A la casa encara hi viuen la mare, una de les filles, la Frannie, i la neta, la Rowan, per a mi un dels personatges més ben definits i que aporta l'equilibri entre el passat que arrosseguen tots plegats i el futur. La Rowan simbolitza l'esperança i sembla que és l'única que comprèn el declivi i la decadència d'una casa de camp que se sustenta gràcies al silenci imposat, les mentides i el pes d'un passat que ningú vol saber. Al funeral arriba directa dels Estats Units la Clara, una dona enigmàtica, un altre dels pilars de la novel·la, que fa trontollar la família quan els descobreix el seu passat colonial. Els posa un mirall que han volgut obviar durant generacions. 
Albión és una novel·la profunda, de ritme i girs, l'autora és guionista, que gosa qüestionar els ciments de les relacions familiars, del passat, i que dona la veu a la Clara, d'ascendència afrocaribenya, que posa damunt la taula el passat esclavista de la família.
Què n'hem de fer d'aquest passat? Amb base a què és construeix una nació? Són dues de les preguntes que planen sobre tota la novel·la.
Admetre, disculpar-se, assumir i mirar de reparar per poder construir l'esperança i fer de la casa de camp un lloc on viure en llibertat. 

Dones, veus valentes i que amb el seu art obren finestres al món gris i fosc on ens volen fer tornar.

Traducció de Regina López

Dimarts 27 de gener de 2026

Ens hem llevat amb la notícia que la llibreria de Sabadell, Librerío de la Plata, tanca, més aviat la tanquen. A la Cecilia, la llibretera en cap, li quedava poc més d'un any per jubilar-se i va demanar a la propietat d'allargar el contracte fins a la seva jubilació, amb la idea d'un futur traspàs que donés continuïtat al projecte. La propietat ha dit que no, suposo que un local a tocar del mercat de Sabadell és massa llaminer per tenir-hi una llibreria que és casa i refugi per tants lectors que avui s'han acostat fins al Librerío entre tristos, enrabiats i corpresos. 

La setmana passada vam saber del tancament de Tipos Infames, una llibreria a Malasaña, Madrid, ja que no els renoven el contracte. Ahir una companya de la Junta del Gremi va dimitir perquè deixa la llibreria, de la qual n'és fundadora, perquè així allibera una sòcia treballadora i per tant, una càrrega econòmica menys pel projecte. 

Aquestes llibreries no tanquen per no fer bé la seva feina, per no saber gestionar-la, ni per embutxacar-se diners que no els toquen. Aquestes llibreries tanquen perquè els temps estan canviant que cantava Dylan ja fa molts anys. D'un temps ençà, les llibreries estem alçant la mà tímidament per dir que això no funciona, que hem de parar tot el sector i asseure'ns a parlar de bones praxis. Però aleshores surten xifres dels grans grups editorials dient que tot va la mar de bé, surt el Ministre de l'Estat dient que som un país lector, hi ha un silenci administratiu de la nostra Consellera i sembla que nedem en l'abundància. 

En un sector que sempre fa equilibris, parlo de llibreries i editorials independents, tothom procura sobreviure com pot sense ser prou conscient que una venda a la web de l'editorial, una venda directa a una escola o a una institució sense passar per la llibreria és un gest que erosiona el sector. Si hi afegim el canvi en els hàbits de consum, les grans plataformes online, la comoditat de tenir-ho tot a un clic... ens porta a un model individualista, on el jo i les meves prioritats passen per sobre d'allò col·lectiu.
Les llibreries d'aquest país sustentades per les comunitats passem a ser una espècie en perill d'extinció. A la Cecilia una clienta li cedia el local del davant per fer de magatzem. Fa deu anys la Nollegiu del Poble Nou va canviar de local i van fer una cadena humana per traslladar els llibres. Fa sis anys, en plena pandèmia, l'Antònia la propietària del meu local va decidir no cobrar-me el lloguer fins que pogués tornar a obrir. Els Sant Jordi de moltes llibreries com la meva són possibles gràcies a les comunitats de lectors que aquell dia es lleven ben d'hora per muntar parades, aixecar caixes de llibres i fer de llibreters per un dia. Potser és aquesta generositat el que tant espanta un món que va clarament cap una altra direcció.

A casa quan el meu fill em pregunta per què no comprem a una plataforma de qui no diré el nom, per què no li contractem cap dels seus serveis li esbosso qui n'és el propietari i quins valors representa. Per contra, procuro posar de manifest la importància que té que un centenar de persones s'asseguin un cop al mes a la llibreria amb un llibre a la mà per parlar, debatre, dissentir i escoltar.

Penso en la Cecilia i el seu Librerío, les converses que ja no tindran lloc, el contacte entre autors, il·lustradors, editors, traductors amb els lectors. Els infants amb el seu val de sis anys, les recomanacions a la ràdio de Sabadell, tots els clubs de lectura i les trobades al voltant d'una taula de llibres. Estic molt trista i sento una ràbia molt gran, també impotència. 
Parlar amb llibreters aquests dies és veure cares de molt cansament, després d'una campanya de Nadal que en general ha anat bé, però no molt bé, és veure la mirada de saber que Sant Jordi truca a la porta, la desesperança de picar portes a l'administració perquè canviï les licitacions a les biblioteques perquè les llibreries puguem proveir les biblioteques dels nostres pobles i ciutats i que els concursos no els guanyin els fons d'inversió. 

Potser és l'hora de deixar d'aixecar la mà i alçar el puny, de trobar l'altaveu per reivindicar el nostre ofici i de poder dir ben clar que els llibres es compren a les llibreries. Visiteu les vostres llibreries, habiteu-les, feu que siguin possible. Penseu què us aporta la vostra llibreria i aleshores penseu què podeu fer vosaltres per la vostra llibreria.

Avui estem tristes perquè el tancament d'una llibreria estimada és una pèrdua col·lectiva, s'apaga una manera de mirar al món i una manera d'habitar-lo.

Fe

#vidadellibreria

Dissabte, 28 d'otubre de 2023

Si un dijous de tardor una sortida inesperada. Amb la primera ventada i cel gris vaig enfilar cap a Ullastrell on ens havia citat L'Altra editorial amb  l'autor Pep Puig, per presentar-nos els espais de l'última novel·la.
No em cansaré mai de sentir els autors explicar els processos creatius i quins motius els porten a escriure.
Pep Puig ha escrit un relat antibel·licista que ens parla de l'amor i les vides truncades.
Una tarda de juliol, a la sabateria del poble, entra un foraster a buscar unes sabates noves. L'àvia, la mestressa, ha sortit un moment i el rep el net, un noiet de Terrassa que passa els estius al poble mentre els pares encara treballen. Al menjador de casa l'àvia hi ha una foto de l'avi mort a la guerra, en Valentí. El net sempre ha volgut saber coses de l'avi i una tarda de juliol amb un foraster assegut a la sabateria comença a fabular amb el retorn d'aquell avi.

Pep Puig té un univers propi, uns espais on juga amb els seus personatges, de manera subtil, delicada, amb la pèrdua, la tristor i el desig sempre molt presents. La infància, amb la curiositat que li és pròpia, és el territori on Puig situa els seus personatges amb destresa. La colla, el sentiment de pertinença i un paisatge li serveixen per escriure, en aquest cas, una novel·la sobre el món perdut, sobre la injustícia de ser jove i morir en una guerra. Un relat que ens ressona molt fort aquests dies on joves d'arreu són mobilitzats per matar a l'altre, l'enemic, un jove que en el fons és com tu al servei d'una causa, la dels interessos del poder. Pep Puig fa una crida a desertar i dir prou.

Si una tarda de juliol un borinot de Pep Puig.

Si hagués de tenir una banda sonora seria Le déserteur de Boris Vian.

Si fos una pel·lícula podria ser Senderos de gloria.

Si fos un àlbum il·lustrat seria L'enemic de Davide Cali i Serge Bloch

"La guerra és una massacre entre gent que no es coneix al servei de gent que es coneix però no es massacra."

Paul Valéry

Dimecres, 27 de desembre de 2023

Això és l'hivern, això és la nit, amor petit:
una mena de negra crinera,
estofa del camp, muda i rude,
acerada amb la lluentor
d'allò que verdes estrelles poden fer-ne a la nostra porta.

Amb aquests versos d'A la claror d'una espelma, donem la benvinguda a Sylvia Plath que serà l'autora del mes. Vaig començar l'any parlant-vos de Montserrat Abelló i el tanco amb Plath, si podem llegir els poemes de Plath, en català, és gràcies a la mirada, el criteri i la força poètica de la Montserrat Abelló. M'ha semblat bonic cloure l'any amb Plath ara que Edicions del Periscopi acaba de publicar Cartes a la meva mare. El recull viu a la meva tauleta de nit perquè les llegeixo a glopets, en subratllo fragments i m'hi submergeixo alguns vespres d'insomni. 

No és la primera vegada que a L'Espolsada es parla de Sylvia Plath, al gener de 2020 li vam dedicar un vespre amb l'editora, Marta Rubirola i la traductora, Marta Pera Cucurell, després de la publicació amb nova traducció de La campana de vidre.
La novel·la ens narra de manera simbòlica la baixada als inferns de la protagonista, alter ego de Plath, l'Esther Greenwood, una noia bonica, brillant i amb talent que rep una beca per treballar com a redactora en una revista de moda a Nova York. L'estada a la gran ciutat, la descoberta, les festes, els vestits fan que Esther Greenwood col·lapsi, la sensibilitat amb què observa la realitat, la vida i l'escriptura provoquen una depressió tan gran en l'Esther que acaba ingressada en un sanatori després d'un intent de suïcidi. A tot el llibre plana l'ombra de la mort, però no com una amenaça més aviat com una sortida a la vida, al voler ser i al voler crear. Plath trasllada tot el seu talent a l'Esther, bonica, amb pretendents que la voldrien lluir com un trofeu en sopars i esdeveniments socials, però ella no suporta el paper de dona abnegada i retreu a la seva mare, la de ficció i la real, que només esperi d'ella un matrimoni i uns fills.

Plath era una estudiant brillant, va rebre diferents beques entre les quals la Fulbright que li va permetre ampliar els estudis literaris a Cambridge. Allà coneix el poeta Ted Hughes i als quatre mesos ja es casava enamorada i enlluernada d'un home que en part li retornava la figura intel·lectual del seu pare. Plath va ser feliç durant uns mesos, una mostra en són els dibuixos que va fer i que estan publicats per Nórdica Libros en el llibre Dibujos.

Plath adorava Londres, però Hughes la convenç per deixar-la i anar a viure en una caseta de Devon seguint els desitjos del poeta, un llogaret amb un jardí on fer créixer les flors més boniques i alhora una gàbia per Sylvia. Tot el que passa al jardí és una metàfora de la vida i la mort. 

Ser mare, escriptora i dona. Viure, escriure i estar amb el seus. Són les constants de l'obra de Plath. Sempre ens l'hem mirada des del prisma de la depressió, del mal caràcter i la foscor de l'obra, però Plath també era vida i talent. Plath era sens dubte una de les veus literàries més sensibles, intel·ligents i avançades per una època on no se li va permetre trobar l'espai necessari per escriure i ser mare. Mai sabrem del tot qui va ser Sylvia Plath, va morir molt jove, a més, part del seu llegat literari i memorial va ser eliminat per Ted Hughes, el que encara era el seu marit legal després del suïcidi i que es va fer càrrec del llegat de l'autora. 

La maternitat va conviure en un moment d'explosió creativa, va publicar el poemari El colós i la seva única novel·la La campana de vidre va veure la llum setmanes abans de la mort amb el pseudònim de Victoria Lucas. Els últims 8 mesos van ser duríssims escrivia de nit amb el cafè i la nicotina com acompanyants, Ted Hughes l'havia abandonat per una de les moltes amants que l'adulaven.
Plath va morir exhausta i amb el cap dins el forn, però l'hem de recordar com una dona vital i curiosa tal com narra la magnífica novel·la, Eufòria d'Ellin Cullhed. L'autora explora la maternitat i la creació, tal com va fer Plath en un dels seus poemes més celebrats Tres dones, traduït per Montserrat Abelló i que va ser dut als escenaris.

Un poema ambiciós i dramàtic, il·lustrat per Anuska Allepuz en la versió en castellà, que dona veu a tres dones que es troben en una sala de maternitat. Va ser un encàrrec de la BBC i va ser llegit per tres actrius. A Barcelona es va representar el 1994. Des d'aquí un clam perquè torni a ser dramatitzat.
La primera veu és la d'una dona casada que decideix tirar endavant amb l'embaràs; la segona veu és la d'una secretària que pateix un avortament espontani i la tercera veu és la d'una estudiant que vol avortar.
Plath va morir amb només dos llibres publicats, la seva obra va ser editada a títol pòstum. El millor homenatge que podem fer-li és llegir-la i reivindicar-la com una de les grans autores del segle XX.
Plath viu a la columna de L'Espolsada perquè és una de les autores que més m'ha disseccionat com a lectora.

A Filmin hi ha un documental que he vist en bucle i que mostra una Sylvia que era estimada i admirada pels amics d'infància i joventut, ploro cada vegada que sento un dels poemes d'adolescència. Quin talent perdut abans d'hora i quina sort que Montserrat Abelló decidís portar-la al català, és així com també es construeix una cultura.

Només escric perquè
hi ha una veu dintre meu
que no vol callar.

Amb aquest versos de Plath escrits entre els quinze i els disset anys, us convido a llegir-la i regalar-la.


Trobareu una taula amb tots els seus llibres perquè pugueu triar i remenar.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Dimarts, 28 de novembre de 2023

Estic segura que molts heu degut pensar, qui és Karen Blixen? En canvi, si el correu es digués Memòries d'Àfrica, a tothom li vindrien imatges idíl·liques al cap de Meryl Streep i Robert Redford a Kènia. Karen Blixen és l'autora de les memòries, Lluny de l'Àfrica, que van inspirar la pel·lícula de Sydney Pollack. Però anem a pams. 

Isak Dinesen (un dels pseudònims de Karen Blixen) arriba a L'Espolsada el 2017, després d'un viatge a Dinamarca i d'haver visitat la casa natal de l'escriptora. Us he de confessar que fa uns anys, vaig enredar la família per desviar-nos de la ruta establerta i arribar-nos a la casa museu de Karen Blixen, als afores de Copenhaguen. Havia de ser una visita llampec, però hi vam passar gairebé un dia perquè el magnetisme que desprèn el lloc només es pot entendre quan hi ets i veus l’indret des d’on escrivia Blixen. Un despatx d’hivern i un d’estiu, segons tocava el sol, per suportar les baixes temperatures daneses, un menjador amb una taula parada, plena de flors i unes finestres a un jardí magnífic on perdre’s i admirar la frondositat dels arbres, de l’hort i les flors, fins arribar al lloc on és enterrada, als peus d’un arbre amb una senzilla làpida de pedra on reposa ella i el seu gos. 
Fins aleshores només havia llegit els seus magnífics contes. Una de les meves històries preferides de Blixen és El festí Babette, un relat, adaptat de manera excel·lent al cinema, i que conté una de les frases que més m'estimo de la literatura: "L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres."

Amb l'edició en català a la maleta, el llibre va viatjar fins a Rungstedlund. Allà vaig saber que no voldria deixar de llegir-la i saber-ho tot d'ella, va ser on vaig entendre que Wallace Stegner, un dels meus autors de capçalera, li fes un petit homenatge a la novel·la El pájaro espectador. I on vaig entendre la dimensió de tota una vida. 

Blixen va perdre el pare quan tenia 10 anys, es va suïcidar. La mare es va quedar al capdavant de la família de 5 fills i va tirar endavant gràcies a l'ajuda de familiars i amics, això va permetre que Blixen rebés una gran educació. Es va casar amb un cosí llunyà, un baró, amb qui va marxar a Kènia on regentaven una plantació de cafè. El marit ben aviat la va abandonar després de transmetre-li la sífilis, malaltia que va condicionar la resta de la seva vida. Blixen va arribar a Kènia des del privilegi de ser blanca i en va tornar amb cor de lleona. Hi va passar 17 anys de la seva vida, els més feliços, malgrat el matrimoni fallit i la malaltia, va conèixer l'amor de la seva vida i va lluitar per tirar endavant la plantació mentre va aprendre a estimar un país, els nadius i els animals autòctons. Amb la plantació no se'n va sortir, va intentar suïcidar-se i això va marcar un punt d'inflexió, el retorn a Europa, no va tornar mai més a l'Àfrica, però en va escriure unes memòries que són una carta d'amor al lloc que la va fer feliç.

Per a mi, la lectura de Lluny de l’Àfrica va ser magnètica i reveladora, no tant per les descripcions del paisatge i la seva gent, que també, però per la humanitat i la saviesa que desprèn el text:

“La gent que somia quan dorm coneix una mena especial de felicitat que el món diürn no conté, una benaurança, una pau de cor, que són nèctar per als llavis. També sap que la veritable glòria dels somnis resideix en el seu clima de llibertat il·limitada. No es tracta de la llibertat del dictador, que imposa la seva voluntat al món, sinó la llibertat de l’artista, que no té voluntat, que és lliure de tota voluntat.”

La novel·la em va despertar alguna cosa que soc incapaç de descriure, però que Carson McCullers sap fer molt bé a Entre la solitud i el somni. Un assaig brillant sobre l’ofici d'escriure i la lectura com a processos vitals. McCullers no només parla d’ella i el seu procés creatiu, parla també d’altres autors de manera generosa, però els capítols dedicats a Isak Dinesen em semblen d’una gratitud i admiració gairebé inaudites en aquest món.

“Vam començar el viatge a primera hora de la tarda, i jo estava tan enlluernada amb la poesia i la veritat d’aquest gran llibre que, en fer-se fosc, vaig continuar llegint Lluny de l’Àfrica amb una llanterna. Em deia a mi mateixa que aquella bellesa i aquella veritat no podien continuar, però a mesura que passava les pàgines em sentia més i més encisada. Al final del llibre, era conscient que Isak Dinesen havia escrit una gran elegia del continent africà. Sentia aquella seguretat sublim que els escriptors autènticament genials poden donar a un lector. La seva simplicitat i la seva “noblesa incomparable” em va fer adonar que aquest era un dels llibres més brillants de la meva vida."

I és que ja deu ser això la literatura, estimar persones i paisatges que no són els nostres però que conviuen en el nostre interior, són la nostra biblioteca viscuda.

Karen Blixen és una gran narradora d'històries, per això els seus contes són impecables i juganers. Aquests mes trobareu una taula parada a la llibreria amb tots els seus llibres. 

"Sense històries els humans ens extingiríem com també ens extingiríem sense aigua." Karen Blixen

Us recomano moltíssim aquesta minisèrie sobre la seva vida. 

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Emily Dickinson és a la columna de L'Espolsada des d'aquest estiu, d'ella només hi ha aquesta imatge que és omnipresent i enigmàtica. La poesia d'Emily Dickinson m'acompanya de fa anys, l'enamorament amb els seus poemes ha sigut progressiu. A poc a poc i sense adonar-me'n, ja no podria viure sense els seus versos que m'han calat a dins l'ànima i sempre dormen a prop meu. A casa, et pots trobar un llibre de Dickinson per tot arreu, a la taula de la cuina, a la del menjador, a les escales i a la tauleta de nit. Els tinc repartits com si fossin un salvavides en cas d'emergència.
Fa molts anys, després de presentar Els nois de Toni Sala a la llibreria, l'autor va tornar una tarda fosca d'hivern a saludar i agrair la presentació. Va comprar-se un volum complet de Dickinson, en castellà perquè en català no es trobava, quan ja era a la porta em va dir, Fe, l'has de llegir. Curiosa de mena, vaig seguir el consell de Toni Sala.

Acostar-se a la poesia no és fàcil, ningú ens ensenya a llegir-ne, i a Dickinson l'envolta una àuria d'inaccessible, difícil i turmentada quan en realitat els seus poemes són com una abraçada. Els primers llibres que van arribar a casa d'Emily Dickinson van ser petits poemaris il·lustrats, el primer Carta al mundo y otros poemas, amb il·lustracions de l'admirada Isabelle Arsenault.

Llegir els poemes breus de Dickinson em van portar a voler-ne més, poder llegir-los en versió original i amb la traducció acarada és un gran encert. La poesia té una música pròpia en cada llengua i la de Dickinson més. La seva poètica juga amb la mètrica, la puntuació i les majúscules, fet gens habitual i encara menys a l'època que va viure. Trencar les convencions socials va fer que l'Emily decidís guardar els poemes en llibrets relligats minuciosament per ella i que no van ser trobats fins després de la seva mort. També va decidir viure reclosa a casa, des de la cambra pròpia observava el jardí que va ser una de les fonts d'inspiració. Des d'allà veia els arbres, els ocells i totes les plantes que amb tanta delicadesa versaria. El recolliment de Dickinson a casa, al jardí, van ser un acte de rebel·lia amb majúscules d'una dona davant d'una societat que no comprenia la seva espiritualitat, el seu amor profund per la seva cunyada i les idees avançades. 

En el confinament el recull de Poemes escollits, a cura de Marcel Riera, van ser el meu port i la finestra al món que teníem prohibit. Entendre la riquesa del món interior de la poeta va ser un bàlsam, la seva admiració absoluta per la vida i els éssers que l'habiten va ser un regal i aquests versos em van ressonar molt fort.

L'Esperança és la cosa amb plomes--
Que es posa sobre l'ànima--
I canta la melodia sense paraules-
I no s'atura --mai--

Dickinson va rebre una educació conservadora, però avançada per una noia de l'època, va estudiar llatí, grec, botànica, matemàtiques, astronomia i geologia. Els estudis, la ment privilegiada i una sensibilitat única van fer que mirés el món des d'un indret molt íntim. Dickinson va recol·lectar 424 flors i plantes, les va premsar i en va fer un herbari que es conserva a la biblioteca de la universitat de Harvard. A cada flor i planta va dedicar un poema que es troba en una edició facsímil Herbario & Antología poética que és un exemple de bon gust. 

Com diu Adrienne Rich en l'assaig, Vesuvi a casa. El poder d'Emily Dickinson: "La poesia d'estats extrems, la poesia del perill, pot permetre'ns a lectors i lectores anar més enllà de la nostra pròpia consciència, córrer riscs que mai no gosaríem." Descobrir que algú abans que nosaltres ja ha estat allí, i que davant les intempèries vitals no estem sols. 

Des de l'admiració més absoluta per la veu i els pensaments de Dickinson, he gosat parlar-vos de l'autora i la seva poesia que viu en mi. Si pogués demanar un desig en veu alta seria poder visitar la casa museu a Amherst mentre somio que la sento recitar els poemes.

Aquests dies que presenciem els horrors de què som capaços els humans, la bellesa ens és més necessària que mai. Per això us recomano aquesta pel·lícula inspirada en la vida de la poeta A quiet passion. 

Us semblarà una bogeria, però el dia 10 de novembre acollirem un vespre dedicat a Emily Dickinson i ens acompanyarà Míriam Cano, poeta i traductora. M'agradarà molt que vingueu i goseu llegir-la. A la llibreria trobareu durant tot el mes una taula amb una selecció dels seus llibres.
Mentrestant, jo seguiré somiant en el viatge a Amherst. 


Fe
#lesescriptoresdelespolsada