El dia 6 de Novembre del 2007 a Irún vaig començar junt al David l’excursió, o més ben dit l’aventura més gran de la meva vida, per que una cosa és ser excursionista, una afició que es practica com a molt algun cop a la setmana, però una altre de molt diferent és ser un pelegrí, atravessar tot el nord de la península amb les cames com a transport i tot el necessari a la motxilla, jornada rere jornada acumulant camí als peus fins a l’objecte de pelegrinatge. El Camí de Santiago és el primer itinerari cultural europeu i per els diferents camins que porten a la capital de Galícia i circulen uns 100.000 mil peregrins a l’any. Aquest pelegrinatge té més de mil anys d’història, i actualment està ben senyalitzat i fins i tot es troben molts albergs de peregrins que permeten allotjar-se a bon preu. Dels molts camins que porten a Compostela, vam triar de fer l’anomenat “Camino del Norte”, que ressegueix la costa Cantàbrica, ens va agradar per no estar gaire transitat, i per que ens esperàvem temperatures més agradables si no ens allunyàvem gaire del mar.
D’Irun a Santiago de Compostela hi ha 800 km, la majoria de guies del camí del nord recomanen un mínim de 32 jornades per recorre’l a peu, nosaltres no teníem tants dies però igualment estàvem convençuts de començar a Irun i després fer alguns salts en autobús per tal de fer-ho en els 25 dies de que disposàvem.
La primera etapa fins Donostia tot era un caminar alegre i un admirar el fabulós paisatge basc, la segona etapa fins Getaria ja vam començar a notar alguna bufolla que molestava, i que requeria ser rebentada i tapada amb urgència, també ens vam adonar aquest dia que quan vas amb les cames com a únic mitjà de transport una equivocació pot provocar molts maldecaps, el que ens va passar és que buscant l’alberg de Zarautz ens vam confondre de camí i vam pujar una muntanya, quan ens en vam donar conte estàvem a dos quilometres passats de Zarautz, el següent alberg estava 5 km, que fer? Tornar enrere... no! Seguir endavant, i acumular quilometres, amb la mala sort que quan vam arribar a Getaria l’alberg estava tancat, sort d’una senyora que ens va obrir la seva casa de turisme rural per passar la nit.
La tercera etapa fins a Deba ens va portar un company, el Son, un noi Corea que també feia el camí a la recerca d’informació per a alguna guia que portés la gent del seu país a caminar en aquestes terres llunyanes, trobar altres peregrins és una cosa que s’agraeix molt, et permet compartir moltes coses i així les hores de camí es fan més passatgeres. En aquestes altures de camí, el relleu puja i baixa del país basc ja ens començava a pesar, dolors al turmell del David, i jo una inflamació dels tendons d’Aquiles que poc a poc anava apretant, tot i això no res que no ens permetés continuar.
La quarta etapa fins el monestir de Cenarruza, molt llarga i dura, la primera prova de foc de la qual vam sortir bastant escaldats i fets pols, sort dels monjos, gent molt hospitalària que ens van fer una cassola de llenties amb arròs per ressuscitar-nos.
La cinquena etapa fins Guernica coincidia en dissabte, cosa que va fer que coincidíssim amb més gent, 6 persones caminant juntes, en aquest cas excursionistes, bona gent amb qui vam fer amistat ràpid, bons coneixedors del camí del nord ens van explicar les següents etapes i amb ells vam decidir que les 3 següents que transcorrien pels entorns de Bilbao les saltaríem amb bus, a la tarda ja érem a Bilbao on amb l’Albert, un reusenc resident a la capital basca, fins i tot ens vam atrevir a anar a fer unes cervesetes al casc antic avanç d’anar a dormir a casa seva.
L’endemà i sense temps a ressaques bus fins a Musquiz i sisena etapa fins a Castro-Urdiales, la sortida d’Euskadi i l’entrada a Cantàbria, on tota la zona costera es força turística i urbanitzada.
La setena etapa fins a Santonya va ser molt dura, molts quilometres i bastants per l’arcen de la carretera nacional, ja portàvem una setmana caminant i 173 quilometres darrere, a més un altre imprevist ens va desanimar, a 2 km de l’objectiu una ria tallava el nostre pas, i la barca que ens havia de creuar feia festa aquell dia, la solució un bus que rodeges tota la ria i ens portés a un dels albergs més macos de la zona.
La vuitena etapa ens va descobrir les fantàstiques platges càntabres, desprès de tota la jornada sense veure un bar i ja morts de gana ens vam allotjar a Güemes a l’alberg casa d’un mossèn rural molt autèntic, ens va deixar cuinar i jeure davant de la llar de foc.
La novena etapa era curteta, fins a Santander, ens van ploure les primeres quatre gotes, però no ens vam mullar gaire, vam arribar al centre de Santander al migdia amb una barca que et travessa la ria, ens vam espolsar la gana acumulada afartant-nos en un restaurant vegetarià i ben tips ens vam decidir a fer un altre salt en bus, de cop tres jornades menys, amb força carretera segons els entesos, i ja som a Astúries, a Llanes,
Ja al vespre no ens van deixar allotjar a l’alberg municipal i ben fosc encara vam haver de caminar fins al següent poble Playa de Poo per a dormir.
La novena etapa va ser el primer calvari serio, va ploure intensament tot el dia, cal dir que jo no anava gaire equipat per aquests casos, sigui per no carregar pes o per les presses, així doncs després de 3 hores caminant sota la pluja ja anava xop de cintura per avall, al migdia ja tenia els peus en remull, i quan per fi vam arribar a Ribadesella va i ens trobem l’alberg tancat, 7 km de patiments fins al següent, que a sobre no tenia calefacció ni cap bar proper, m’en volia tornar cap a casa.
Però l’endemà després d’uns ànims del David ja fèiem la desena etapa, va ser molt dura i quan ja a la tarda arribàvem a Sebrayo estàvem destrossats, els peus ens mataven i la possibilitat d’abandonar ens va tornar a rondar, després de pensar-ho una estona vam prendre una decisió que després ens va semblar que l’havíem encertat, parar un parell de dies a descansar, gràcies a l’Adriana via telefònica vam llogar un apartament rural a Villaviciosa per a passar-hi dos dies, vam passar-hi un cap de setmana de descans intens, menjar bé, rentar la roba, jeure, i el dilluns com nous, ens vam donar un dia més de descans i en bus vam anar cap a Xixon on em vaig comprar una equipació de pluja amb la qual ja no patiria ni em mullaria més. De Xixon en bus ens em vam anar a Soto de Luiña, on tornaríem a iniciar la caminada que ja no aturaríem fins a Santiago.
De Soto vam sortir tant animats que aquell dia vam caminar dues etapes, fins a Almuña, el descans havia fet marxar tots els mals que havíem acumulat en els 315 km que portàvem caminats.
La dotzena etapa va posar a prova el nou equip de pluja, i per sort no em vaig mullar gens ni mica, tot i que va ploure ben ve 3 hores, vam allotjar-nos en un alberg bastant ronyós a La Caridad.
La tretzena etapa era la última per Astúries, havíem de dormir a Ribadeo, el primer poble gallec, accedint-hi per un pont que travessa la ria, doncs quan ja érem a 2 km del pont va i ens trobem un cartell que ens anunciava que el pas de peatons a través del pont estava restringit per obres, una veïna ens va dir que si no volíem perdre una jornada de camí, cosa que no ens podíem permetre doncs ja teníem data de tornada, l’únic que podíem fer era agafar l’enèsim autobús que ens vorejaria la ria, la nostra entrada a Galícia com a peregrins no va ser gaire lluïda.
Ja a Galícia vam sortir de Ribadeo per fer una etapa bastant llarga per les valls perfumades d’eucaliptus, ja fent-se fosc arribàvem a Lourenza i allí un altre alberg tancat, per obres, sense possibilitat d’allotjar-nos ni de caminar a les fosques els 10 km fins al següent alberg, ens vam resignar a agafar un altre bus, prometent-nos que aquest si que seria l’últim. Vam dormir a Mondoñedo, on vam conèixer un altre peregrí, el John un noi anglès vegetarià com nosaltres, amb ells ens vam menjar unes llenties picants!
La setzena etapa s’internava cap a l’interior de Galícia, amb un relleu muntanyós de boscos verds i prats plens de vaques, vam caminar fins a Gontan on ens vam allotjar en un alberg molt maco i confortable, al vespre mirant la guia ens vam adonar que havíem comès un error de càlcul, no teníem prous dies per arribar a Santiago el dia previst, ens en faltava un! Teníem dos solucions, o caminar dos etapes en un dia o tornar al transport públic, inicialment vam triar la primera.
La dissetena etapa s’ens presentava amb 40 km per endavant, i això si els fèiem per la carretera nacional, desprès de 20 km de cuneta la crisi s’ens va tornar a presentar, l’endemà ens esperaven 40 km més i encara ens en quedaven 20 per carretera, resignats vam tornar a abusar del bus i vam arribar a Baamonde tots moixos, allí la hospitalera de l’alberg en sentir l’etapa que volíem fer l’endemà es va posar les mans al cap, ens la va explicar com una llarga caminada de 12 hores amb el relleu molt abrupte i els camins enfangats, fins i tot ens va fer agafar por de que no ens perdéssim per la muntanya i ens ataquessin els llops, el que ella ens va proposar es que escurcéssim 12 km amb taxi, després de molt pensar-ho vam creure que era la millor opció.
L’endemà quan arribàvem amb taxi a Miraz, una dona va dir una frase que resumia tot el nostre pelegrinatge.
- mira-los vaya peregrinos que llegan en coche!-
Amb la mirada baixa ens vam haver de conformar amb pensar i no dir.
- señora que llevamos caminados 418 km y estamos hechos polvo-
Tot i el salt, la jornada encara va ser llarga, i ja fosquejant arribàvem a Sobrado, on ens vam allotjar al monestir.
La dinovena etapa era la última de camí del nord, aquest ja desembocava al camí Francés, que és el més habitual i transitat per anar a Santiago, ens vam allotjar a Arzúa.
La vintena etapa ja era la penúltima, ens portava fins només 5 km de Compostela, ara que els nostres peus ja començaven a reaccionar, ens vam allotjar al campament del Monte del Gozo des d’on hi ha una vista fantàstica de la capital gallega. Encara no havíem arribat però ja veiem el nostre objectiu i el final del nostre viatge.
L’última etapa va ser molt curta, a les 10 del matí entràvem a la plaça de l’Obradoiro de Santiago de Compostela, hi havia un gaiter tocant una melodia celta que va fer que el moment de l’entrada ens resultes quasi mític. Vam caminar 485 km, passant mal de peus, d’esquena, mullant-nos i tenint molts contratemps i també moltes sorpreses agradables, i ja érem al final del viatge. Vam fer la visita a la catedral, tocant la figura del sant i veient la tomba de l’apòstol. Després vam passar per l’oficina del pelegrí, on ens van fer la Compostela, el document que ens acredita com a que em complert el nostre pelegrinatge. Avans de marxar de la capital encara vam poder fer una altre visita a un restaurant vegetarià per acabar l’aventura amb la panxa ben plena.
A la tarda vam agafar un autobús cap a Lugo i d’allí el tren que després de circular tota la nit ens portaria de nou a casa
