L'empaitagrills i la noia de la Lluna

A les escoles hi ha una activitat que es realitza en combinació amb les editorials de llibres infantils i que s'anomena "l'autor a l'escola". Es tracta de fer venir a l'escola a algun autor d'algun dels llibres que es llegeixen durant el curs perquè així els nens els preparen unes preguntes i es motiven més en llegir els seus llibres podent tafanejar una miqueta amb la persona que els ha escrit que per a ells és sempre un aconteixement.  

Suposo que, malgrat hi pugui haver la pressió de les editorials, no tots els autors s'hi deuen prestar però els qui ho fan sempre aporten detalls interessants i un important valor afegit pels nens i nenes i pels mestres que ho coordinem.

Aquest any hem triat al Josep Fransesc Delgado, autor del llibre que dona titol a aquest post, entre d'altres. I l'editorial, d'aquestes que no controlen el mercat, però que són un molt bon recurs per a tenir en compte és Edicions del Roure de Can Roca.

És tract d'una novel·la curta per a nens de 10 anys en endavant. Segons l'autor és una obra autobiogràfica.

Ens explica una emotiva història d'un nen que viu a Menorca i que es fa amic d'un pescador, en Quel, que li ensenya les meravelles del mar així com la llegenda de les noies de la Lluna. La família del Roger peró ha de marxar de l'illa i decideixen  traslladar-se a Barcelona. En Roger frisa per a tornar a aquells paratges i ajudar a en Quel a solucionar un tema que té pendent.

La història ens parla de valors fonamentals en la vida: l'amistat, la solidaritat, l'agraïment, la bondat i la importància de tenir la conciència tranquil·la. 

La nota del mig

Quina ràbia em fan els... no se com qualificar-los. Podria dir els altres, perquè en general la majoria de gent actua així, d’aquesta manera que em fa tanta ràbia. Inclús els meus amics! O potser sóc jo la que s’ho ha de fer mirar... Bé, us explico.

A l’escola, amb la inquietud constant cap a la millora continua en la que vivim, encara que la gent no s’ho pensi, ens vam plantejar pensar en la manera de millorar la nostra forma d’enfrontar-nos a les matemàtiques ja que en les proves que ens fan passar anualment, els nostres alumnes treien notes justetes.

Vam buscar diferents projectes per veure quina opció ens semblava més adient i s’adaptava millor a les nostres circumstàncies com a escola. De tot el que es va presentar semblava que la direcció es decantava especialment cap a una. Ens van dir que es faria una presentació per part dels creadors només a nivell de coordinació i que per no fer-ho més complicat es decidiria entre les coordinadores, entre les que jo hi sóc, i la direcció. Però va resultar que a les coordinadores no ens va convèncer i vam dir que no. Al cap d’uns dies es comenta que es farà una reunió amb tot el claustre (havien dit que ho volien fer fàcil i decidir-ho en petit comitè) i que tornarien a venir a presentar el projecte per poder decidir entre tots. 

La veritat és que visualment era una opció atractiva, amb material manipulatiu, amb moltes opcions per als nens, molt preparat pel a portar-se a terme amb eines digitals, etc. però no del tot adaptable a la nostra realitat com a escola (parlo de la meva escola en particular) i amb molt poc recorregut com a projecte dins el món educatiu (només porten 3 anys en el mercat i només en 1r i 2n curs de primària). La majoria dels mestres comentaven aquests inconvenients després pels passadissos.

Per agilitzar el procés de la decisió i fer-ho “democràtic” ens envien una enquesta en la que hi havia 4 preguntes i l’última deia alguna cosa així com: Valora del 1 al 5 la conveniència d’adherir-nos a aquest projecte.

I aquí comença el meu cabreig. De les 19 persones que formem el claustre, només es recullen 10 respostes (és el percentatge que s’obté habitualment davant de qualsevol pregunta). Però per si no fos suficient, resulta que de les 10, 7 havien posat un 3 a la última pregunta, amb la qual cosa la direcció va considerar que no era significatiu el que havien valorat les altres 3 i que les 7 persones de la nota del mig calia que es definissin més clarament.

Comencen a sortir les que havien posat un 3 i aixequen la mà les altres coordinadores. Totes havíem dit clarament que no a la reunió prèvia però les altres dues havien posat un 3 a l’enquesta. No m’ho podia creure! Ni d’elles ni de tots els altres que també s’havien pronunciat en contra en converses de passadís.

No entenc perquè la gent s’implica tant poc, o és tan covarda, o no es defineixen, o no sé què és el que els passa... Per què no es pot defensar la teva posició? Per què no es pot dir que no, si creus que és no? Per què en un foro dius una cosa i després pel darrere en fas una altra? A mi m’agraden les coses clares i les dic com les penso. Segur que no sempre tinc raó i no m’agrada que me la donin quan no la tinc, al contrari m’agrada que m’argumentin en contra si cal, per a vegades resituar-me,  ja que puc estar equivocada. Potser no se’m farà una pedra al fetge de guardar-me les coses però se’m farà de veure com no les treuen els altres!!!

No se si us passa igual en els vostres entorns. O potser algú que em llegeix és de posar també la nota del mig. En tot cas ho respectaré però deixo clar el que en penso. Per a mi és molt trist que la gent no sigui ni valenta ni sincera. L’escola pública és un entorn en el que (fins ara) no hi ha pressions per a poder dir el que penses, és un entorn en que el projecte pedagògic dirigit cap a uns recursos i uns enfocaments o uns altres s’ha de triar lliurement entre tots els qui l’han de portar a terme i que la gent no es defineixi o que ho valori amb la nota del mig em sembla tan poc professional i tan trist... En totes les parcel·les de la seva vida prenen aquesta actitud? O només és en la feina? Quin és l’objectiu? O és que ni tan sols hi ha objectiu? Perdoneu, però és que m’encego!!! Així ens va! Votant la nota del mig no sortirem mai de la mediocritat!

El dit del mig pels de la nota del mig!(Anem a joc!)