BON NADAL

Arbre dels extraterrestres

Em feia il·lusió penjar-vos aquest arbre que han fet els nens de la meva classe, la classe dels extraterrestres. 

Cada any quan comença desembre els porto un calendari d'advent i cada dia un, el qui té el numero de llista que coincideix amb el número del dia, obre la finestra i es menja la xocolatina. Però han de fer alguna cosa per guanyarse-la. Aquest any els vaig proposar que dibuixessin i decoressin  una o dues mans i ens expliquessin un acudit o una anècdota divertida. I així mentre juguem també practiquem altres coses: expressió oral i expressió artística. I amb les mans vam anar construint aquest arbre a la porta de la classe. No digueu que no ens ha quedat un arbre xulíssim. 

Doncs aquest arbre és el que decora la meva felicitació de NADAL per a tots vosaltres.

Què sigueu molt feliços!!!!

Sempre font d'inspiració

(Foto de les roses de casa a 4º de temperatura)

Desafiant la boira,
desafiant l'hivern,
resitint amb orgull
i mostrant, una vegada més, l'eterna bellesa.

Amb la rosada als sèpals
i la fredor dins la tija,
descargolant amb elegància
les fulles colorides 
i impregnant amb timidesa
de l'olor que captiva l'insecte que la ronda,
i l'olfacte de la mà que la mima.

És el premi, és la recompensa,
és el fruit del treball en silenci,
de les llargues carícies, 
del cuidado diari, amb tendresa, 
amb estima.

Passa el temps...

Al blog tinc poques coses que retreure-li i en canvi alguna que altra alegria que agrair-li. 

Una alegria és haver conegut a algunes persones fantàstiques que corren per aquest món i que d’altra manera no hauria estat possible.

Per nosaltres!

És bonic poder celebrar el nostre aniversari, encara que sigui en mode virtual, si no?

Fe

Foto d'Internet

L’Elvira és una persona de prop de 88 anys, afortunadament encara autònoma i que viu sola. Tal i com és ella passa moltes hores tancada al seu piset, entre d’altres coses perquè hi està molt bé així, no vol companyia, la gent l’aclapara i vol anar al seu aire. A vegades costa entendre-la. Amb aquesta entrada podrieu pensar que és rara, poc sociable o maniàtica, però no, és agradable, simpàtica, bona amfitriona, xerraire...

L’Elvira és la meva mare.

M’agradaria tenir més temps per a dedicar-li, però no el tinc i la tinc lluny, cosa que no ho facilita. Quan la truco em té al telèfon molta estona explicant-me sovint el mateix una vegada i una altra. Coses de l’edat. I quan  vaig a veure-la no calla des de que entro a casa fins que me’n vaig. A vegades també repetint-me coses que ja m’ha explicat moltes vegades i altres explicant-me coses que després em fan donar moltes voltes al meu cap.

Em sento atrapada entre ella i el que m’agradaria dedicar-m’hi, la meva feina i la meva família. I hi ha coses que no poden conviure i per això hem de portar la situació com la portem, però per dins a mi a vegades em cou.

Com tantes vegades em de dir, les coses sovint, no són fàcils.

Però el que us volia explicar era la conversa d’ahir .

Va començar (no me’n recordo com vam anar a parar a aquest tema) per dir que ja havia deixat de creure en tot, que ja tenia clar que quan un es mort no hi ha res més. Que aquell capellà que ho va dir per la TV l’altre dia tenia prou raó. I que el capellà del poble a la missa de Tots Sants també ho havia dit. Que el meu germà (que és un descregut de primera) ja ho va veure clar fa molt temps, que ell si que ho havia vist ja clar de jove. Que aquest Papa ja veia que els havia donat instruccions d’una altra manera que com fins ara i ja deien les coses amb més sentit. Que fins ara els hi havien fet creure tota una sèrie de tonteries i bla, bla, bla. I que ara ella també ho veia clar, que quan et morts s’acaba tot.

Jo, muda. Només la vaig contradir en que això que deia que havien dit a la missa de Tots Sant, no era exactament així, però sense entrar en masses discussions perquè amb ella ja no es pot.

I segueix: “Tot i que ara dic això i en realitat cada nit em faig un fart de fer oracions a tots els sants i a tots els morts. Cada nit dic una Pare Nostre pels meus pares, pel meu germà i per l’Antonio (el meu pare). Abans en deia també pels padrins i pels meus oncles però quan la llista s’ha anat fent llarga he anat traient-ne a alguns perquè sinó em passaria el dia fent oracions. Ja m’ho deia l’Antonio quan estava a l’hospital: digues un parenostre a veure si em curo. I mira, no em van servir de res. No sé ni per què ho faig, si servissin d’alguna cosa totes les oracions que faig, estaríem tots com a roses.

Però mira no hi crec però a vegades algú m’ajuda. L’altre dia no trobava uns papers que havia remenat feia poc(cosa que li passa un dia si i un altre també). Els havia buscat per tot arreu. I vaig fer unes oracions demanant de trobar-los i quan ja marxava cap al carrer, marejada de tant buscar-los,  vaig dir, obre aquest calaixet. I m’apareixen allà! I llavors penso: Veus? Algú m’ha escoltat i m’ha ajudat. I els dono gràcies a tots.”

I torna a començar!

Vaig quedar bocabadada de tot això. Mai m’havia explicat això, que feia tantes oracions i que confiava plenament en els sants i que tenia uns sants en el que hi tenia fe. Mai a casa ens havien inculcat procediments religiosos. Quan érem petits si que recordo que els diumenges anàvem a missa però després vam deixar d’anar-hi. Ells hi anaven alguna vegada, però no molt.

Em va sorprendre que no sabés aquesta profunda fe de la meva mare i el que no me l’hagués transmès. Em va sorprendre la seva discreta i desconeguda vida interior. I em va commoure la seva bondat. Aquesta si que la coneixia: sempre pensant en els altres i ensenyant amb l’exemple a mantenir la pau i l’amor al seu voltant i a fer el bé a tots els altres.

La voldria imitar i no puc. Jo no sóc d’aquesta pasta. Jo no tinc la seva paciència. Jo no tinc la seva bona fe. Jo no tinc la seva força. I el que més em dol no és no ser així amb els altres, sinó no poder ser així amb ella, que s’ho mereix tot.

Mare: Ho sento. T’estimo. Perdona’m. Gràcies.

Plat de tardor

Al carrer dia trist, gris, d'hivern.
Dins de casa més alegria.
Sobre la taula un plat ple
de colors càlids i vius,
dels que tenyeixen els boscos,
dels que pinten la tardor
i fan badar la boca per assaborir-los.