Llavor

No cal que sigui cada dia.

Potser ni tan sols cal que sigui cada any.

Però de tant en tant és necessari que acluquem els ulls

i ens tapem el nas i les orelles,

i fem veure que al món no hi ha res prou trist

ni prou clamorosament injust

com perquè el somriure de sucre d’un infant

o l’alenada a l’esquena d’un àngel mil·lenari

deixin de sembrar arreu la llavor de l’esperança.

De tant en tant,
perquè sí, perquè viure també vol dir això,

hem de creure en el Nadal.

Foto: Jacinta Lluch Valero (Flickr)

El moment de la música

Perquè l’aire dels matins de dissabte

és lleuger com els llençols,

escoltem les orenetes en silenci.

D’aquest filet suspès del temps

en diem El moment de la música

i ens agrada tant,

que l’estirem i l'estirem
fins a tensar-lo.

Però així com el llarg viatge de les orenetes cap a l'Àfrica
no segueix un recorregut incert,

tampoc hi ha persianes prou opaques

que no deixin passar 
la llum de l’endemà.

El moment de la música, en diem.

I si ens hi trobem tan bé,

és perquè s’acaba.

Foto: Flickr (juantiages)

Poemestiu 2014

Dissabte ens veiem a Castelló! Tota la informació del festival a http://poemestiu.wordpress.com

Feina de formigues

El dia comença a la Nacional II

amb una llarga corrua de formigues.

Aquestes formigues-cotxe que segons els científics

sobreviurien a totes les catàstrofes.

Les matineres.

Les disciplinades.

Les sensates.

Les formigues que avancen impertorbables als canvis de temps i a les misèries,

encara que posin les notícies de la ràdio.

Encara que, fins i tot, a vegades escoltin música

i la música els provoqui una estranya sensació de benestar

a les antenes.

Una rere l’altra,

estoicament,

sense dir res,

amb la seva gran motxilla de lona

plena de greuges i esperances,

les formigues continuen el viatge.

Mentrestant, a dalt d'un arbre,

una òliba solitària aixeca el vol.

Es fa clar.

El sol il·lumina el bosc i els diferents verds – Déu meu, n’hi ha tants!

esclaten.

Foto: Àlex Carmona (Flickr)