hi ha dies que el viure és com un got d'aigua
però no pas neta, no,
una aigua negra, llefiscosa,
com una metzina que el cos rebutja
però cal empassar forçosament...
dies que són tots calcats,
saps que demà serà el mateix,
que res fa albirar una benaurança...
esperar, hora a hora i dia a dia
sense esperar res
darrerament, tot allò que ve de fora,
són lletjors, traïcions, malures, desamors.
on són els déus que, amatents,
tenien cura dels humans?
ARA MATEIX aniria de cap a l'alprazolam i en prendria com si fossin nissos. Ja sé, els qui em teniu en certa estima, us espantareu. El primer que vull dir és que quan em sento superada, no tinc companyia ni sento comprensió. Em sento aclaparada. I si dic això faig mal als meus. És que creuen que em coneixen. I no. S'han equivocat de mig a mig.
Arriba una edat en què passes de ser algú amb bagatge, a no ser res més que la que està fora de lloc, espai i temps.
T'enyorarem, molts t'enyorarem. I no parlem d'ideologies. Cadascú té les seves, però gent que no es mossegui la llengua, que es mulli, que sigui un davasall de força, saviesa i coneixements i que no calli allò que s'ha de dir, en queden... potser els dits d'una mà. Que les canti clares. Ja queden poca gent com tu, Joan.
On siguis, fot-li fort.
He perdut, no per voler, per llei de vida.
He guanyat, no per valentia, ni esforç, ni treball ni desig, per llei de vida.
Però no he fet les paus. Em sento buida. Tot va fent i jo no hi participo.
Sort d'aquesta petita casa que em vaig fer, ara hi torno a recer de les no mirades, no interessos de ningú.
Durant un temps vaig creure que la meva vida passada era una gran mentida, un vestit fet a mida.
Ara penso en això. Repasso vida. No m'enganyaré ni enganyaré, per això ho faig públic.
No sé... només em passa a mi?
Estimo aquesta casa abandonada
que em va acollir molt temps...
Estimo les persones perdudes
que sempre duré al cor
puix formaven part de mi.
Estimo el meu millor company,
el meu poc pelut Fly
el termóstat dels meus sentiments
i potser l'únic que maimaimai
em va deixar sola,
ni després del comiat.
Desitjaria tornar enrere,
retrobar-vos, tornar a ser,
car abans sabia qui era.
Ara no ho sé.
Sé que no sóc.
Sé que no faig olor d'alegria.
Sé que no tinc cap encant.
Sé que ha mort l'essència de mi.
Vull tornar.
Molts s'escandalitzen de com tractem els nostres animals. Jo n'era una. Ara, que fa 11 anys que tinc el gos a casa, (que mai havia volgut, no tinc pati ni en volia cap a dins) arriba al final de la seva vida. Ell també pateix el puto càncer
Ha sigut la meva gran companyia abans, i més des que vaig deixar l'escola. M'ha fet amoretes en els dols que he passat. No m'ha deixat ni un moment. Ha fet quilòmetres per trobar-me. Hem compartit vida i moments i sé que amb una mirada m'entén. En diria una bíblia sencera, però només podré ajudar-lo a passar el comiat als meus braços. I ja ploro ara.
Mòbil, només quan les cames decideixen.
Volen fugir del silenci eixordador i la buidor pregona del meu poble petit, i de la fragilitat emocional que ens va envoltant com una boira matinera, esparça però persistent.
De fons només sento les mesures, el mantra de la por, l'ofensiva i volguda desinformació farcida de paraules, que no expliquen res cert de les dades.
Digueu, amics, com fer que la soledat i la tristesa deixin de ser el nostre abrigall?
Digueu, polítics, com heu desmuntat la sanitat pública per no poder atendre un poble que, sovint penosament, no ha deixat de pagar el que tocava?
Digueu, poderosos, com hem arribat a aquests nivells d'egoïsme?
Finalment, el temps posarà tothom al seu lloc.
Tu i jo, (i milions), els qui anem tirant fent la viu viu, no podem seguir amb la bena als ulls del "tot anirà bé" dels mesos de març endavant, els mesos de "kumbaià", els mesos de picar de mans al balcó.
Mira, què vols que et digui, de paraules boniques no es menja, ni es viu, ni es paga el lloguer, ni la llum, ni les despeses bàsiques. D'eslogans "happyflowers", en aquest món cada vegada més ple de podrits que ens escanyen, no s'alimenta l'ànima, ni surten eternament bons sentiments.
Si mires la humanitat, t'adones que 3/4 parts de la terra i la gent s'ensorra dia a dia. si escoltes les notícies, són com robots repartint disgustos empolainats de neules i torrons, i estrelles i tions.
Qui recorda quan sortíem al carrer (arreu), de Xile a l'Orient mitjà, d'Espanya a HongKong, d'EEUU a ...mil llocs amb moltes mancances i drets perduts.
Jo vull saber. Saber la veritat. I m'indigna saber que no la sabré mai. Que diumenge anéssim bé i avui anem malament, fatal, per tancar. Cada vegada que arriben dies per poder treballar i moure't les ràtios són l'infern.
No sóc negacionista. Però això fa molta molta molta molta pudor. Molta. Molta.
Em perdo entre les boires invisibles de la por.
M he desdibuixat sense perdre essències, però tinc el desig barrejat amb la ràbia, el plor amb les paraules i la sang no sap què dir-me.
M'han deixat sense objectius, m'han tancat dins un cercle de repressions, em fa por retrobar-me quan ja no em quedin forces.
Perdre il·lusió és fer una mutació cap a un ésser més semblant a una vaca que a una dona. Rumio, mastego les meves sospites de com ens manipulen i callo.
Ja fa dies que no camino mirant cel o camps. Tot és moll i tan coix va el gos com jo.
Tancada a casa, fent just allò inevitable, sóc com una màquina vella sense piles.
Podria ser qualsevol any, dels mals anys viscuts.
Però aquest té un regust de metzina i de sang roïna. No sé com coi ens ho fem per deixar-nos malbaratar les forces, les idees, com permetem que ens enfonsin una i altra vegada, com acabem essent un xic xaiets. Sí Xexu, jo també em vaig cansar de seure a terra amb els botxins al davant. Però em dol tant que s'hagi de tornar a començar...
I no tenim altra solució que fer-la grossa. El diàleg amb sords no serveix, no es pot fer escac al rei, i tenim una trepa de bandolers que segueixen amb totes les institucions controlades.
No sé què farè aquest 11 de setembre.
Crec que, el millor que puc fer és asseure'm, escriure alguna cosa per tornar a ser jo. i, si de cas, sortir al balcó.
Ara, si en algun lloc hi ha d'haver algun gran esdeveniment, d'aquells quasi definitiu, allò que et fa revenir l'esperança, feu-m'ho saber, siusplau, que semblo una ànima de càntir.
