PETITA
LLIBRETA...
La quietud ja
no s'asseu
al banc, la
serenitat tampoc.
La calma és un
mar de tramuntana.
La brisa és un
vent de mala gana.
Fotografies
que han perdut
el color i el
record.
Diuen que fa
fred, jo tinc fred,
el sento, em
penetra sense permís.
El camí és de
glaç...
El somriure
només és somrís.
El perfum és
un ocell
que em
transporta.
Potser ja no
tinc res per dir
i el més
sensat seria callar.
Però no, de la
trinxera
només en
surten els vius.
La paciència
de les paraules,
que esperen i
esperen fins que
els dono la
mà.
Hora prenyada
de sentiments.
La parida
sempre és un temps.
De no tots els
capolls
en neix una
flor.
Hi ha portes
que hi tenen
clots al
davant, perquè
hi caiguis
quan hi
vulguis
entrar...
El semen
gramatical
és el més
fecundador.
Beso els
llavis freds
fins que els
revisc...
A l'agenda
dels desenganys
cada dia hi
escric.
També tinc
pagines
i pagines
d'errors...
Sembro els
pètals d'una
rosa pel teu
cos.
Quan és fosc
ben fosc
obro el cor i
surt el sol.
I apreto les
dents quan vull
baixar a
l'infern de la profunditat.
Què dic, però
si no hi ha infern.
Sempre duc un
verb a la butxaca
a punt de
conjugar.
Tres renecs en
companyia
de les
estrelles.
Compartir és
viure.
Viure també és
somriure
i plorar
feliç.
Avui
conversaré amb la lluna
si ella em vol
veure.
Em posaré la
bufanda
per la fredor,
però ella em
farà viure
el caliu del
cos.
Imaginaré que
sóc un
poeta vell i
arruïnat,
però ric
d'amor i
un gran cor.
Anirem a
dormir quan la
vida tindrà el
campanar callat.
Deixaré que
els somnis visquin
i s'enlairin més
enllà de les
bigues i
surtin al carrer
i visquin i
bateguin amb mi.
I si demà hi
ha matí
obriré els
ulls al matí,
respiraré aire
de vida
i l'intentaré
compartir.
Recolliré les
fulles velles,
i acariciaré
la rosada
de les fulles
noves.
Si hi ha matí,
segurament
que naixerà un
nou dia.
Sortirà el sol
o plourà.
Encendré la
pipa del temps
per ser
conscient que el visc.
Respiraré
paraules i mots
i tot serà una
redacció de vida.
No hi ha bons
i dolents,
hi ha accions
reprovables.
No esperaré
que el nou dia
em vingui a
buscar,
l'aniré a
rebre jo.
El somriure
interior
faré que surti
a l'exterior.
Dissimularé
que sóc feliç,
sembla que
estigui mal vist.
L'avorriment
mata l'avorriment.
Jo mai no em
sento avorrit,
això no treu
que hi hagi
qui m'hi
trobi...
Faré que el
cor bategui un desig
i aniré
caminant fins el mar.
Ai! El mar...,
la brisa, la sal,
el diàleg,
l'onatge.
Assegut davant
del mar
és com una
infusió de
seny i rauxa,
un depuratiu
per l'esperit,
el somni navega
mar enllà i em
mulla els peus.
La riquesa de
viure no és
comparable a
res, s'ha de viure.
De tan en tan
una barca
vella amb rems
i la parsimònia
de la
felicitat, de respirar
i gaudir del
temps.
El qui té la
canya clavada
a les roques
tot esperant
pescar vida...
La paciència
d'esperar
l'espera d'arribar.
Ara l'onatge
m'esquitxa
com un perfum
natural.
La galta rep
la besada
i els llavis
el seu gust.
Ara ja és
l'endemà d'ahir,
no fa sol ni
dins ni fora.
El dia és fred
i gris, i jo no
tinc la força
ni l'ànim
de dibuixar ni
fer néixer
un somriure, i
encara menys
tenir desig de
tenir desig.
En obrir els
ulls pel matí
pot haver
desaparegut tot
el sembrat
d'ahir; el desig,
obrir el cor,
sentir el mar,
la felicitat
de la pau amb un
mi mateix, els
somnis
d'ulls oberts,
tot ha quedat
com un desert.
No és bo
viure en el
futur la vida d'ara.
Però ara estic
penetrat pel fred
i no tinc
ganes de fer néixer el sol,
sí ja sé que
em repeteixo,
deu ser
l'edat, deu ser el fred.
Avui tinc les
mans fredes
damunt del
fred...
Els llavis
semblen de pedra
i el cos una
base sense escultura.
Avui respirar
sembla com si fos
una acció
rutinària i forçada...
S'acaba un any
que no cal
posar-lo a la
balança,
segur que no
donaria el pes.
En aquests
moments el silenci
és una
partitura sense música...,
les paraules
semblen petrificades
a la roca, el
verb no conjuga,
té una veu
muda i poruga.
El poema té
l'aire de tanatori.
Sense foc s'ha
fet cendra.
El cor és un
buit bategant...
La taula resta
parada,
un plat pla
sense paraules,
la copa buida,
ni aigua ni vi,
el pa és sec,
sec d'altres poemes.
El nou any
comença en
vermell al
calendari,
vermell de
sang,
sang a la
ferida oberta.
La ferida ja
no es tendre,
és una durícia
tosca.
Avui el temps
té pronòstic
de fred, molt
fred i més fred.
Avui la meva
mirada té
ninetes de
ferro que s'arrastren
per terra. La
flama ha perdut
la flama. el
caliu és una
abraçada de
gel.
Cada dia és un
nou dia,
però avui el
dia no ha nascut
la matriu de
la vida l'ha
expulsat enfora...
Avui és un dia
desemparat.
Un dia
desalletat i sense dida.
Avui el mar
resta lluny
i l'onatge
està de dol...
Avui la
bufanda no serveix de res.
Avui la fe és
un peix sense respirar.
Avui la meva
set no té font.
Surto enfora i
deixo que
el fred acabi
de glaçar-me,
l'autocomplaença
de sentir-me gelat.
Avui és
l'endemà d'ahir, els
fonaments del
somni han fallat,
el desig té
tres goteres a la teulada.
La il·lusió no
té cames,
també ha
perdut els peus.
Se suposa que
cada dia té el seu demà,
jo no n'estic
tan segur.
Em sento com
les petxines
obertes i
abandonades a
la platja
abandonada.
Avui em
vindria bé una
infusió de
vida amb
sucre de
viure...
Ara ja és
tarda i tot té
un altre
color, la temperatura
ha canviat
visca la sort
de poder viure
i caminar.
Acarono la
profunditat
amb mans de
tendresa.
De la meva set
ara
sé on hi ha al
font.
Ara sé on són
els núvols
de la meva
pluja.
El camí dels
meus peus.
Les paraules
del meu poema.
Sé on són les
roses
de les meves
espines.
I acabo aquí
conscient
que no ho he
dit tot,
però llavors
ja sabríeu
tant com jo.
Llegiu entre
línies, és on
hi ha el cor
del poema que
és el meu.
Agafeu el
poema i llegiu-lo
entre la
lluna, entre el sol,
ran de mar,
les paraules
us faran
arribar el seu alè,
si voleu el
respireu i sinó
no passa
res...
El poema
seguirà el seu camí.
Sempre en seré
el pare,
la maternitat
és més profunda.
Si el poema us
fa el plat,
mastegueu-lo a
poc a poc
amb forquilla
i ganivet,
o cullera si
sou sopers,
si és el vi,
mulleu-vos
només els
llavis...
No patiu que
ja callo i callaré.
Petita
llibreta tu ets la
meva amiga.
Ets el saber
estar i no dir
res...
Ets la mà que
em consola.
Ets l'aigua
quan tinc set.
Ets la
llàgrima quan
la tristesa
m'abraça.
Ets la
celístia quan la nit té estels.
Petita
llibreta ets portadora
de la meva
sang.
Ets la
discreció més discreta.
També ets la
passió més estreta.
onatge
