Desig

desig.

Somio

la maduixa dels teus llavis

que a la boca se’m desfà.

I somiant, de plaer, moro.

Somio

l’aroma de la teva pell,

d’un somriure vertical,

i el tacte de la nuesa.

I moro, per somiar.

Somio

l’alè del teu desig,

i la corba d’un plaer

que friso per resseguir.

I per somiar moro.

I somio

els teus orgasmes

a cau d’orella

i el teu cap sobre el meu pit.

I, així, somiant, m’adormo…

Potser desperti

i els pètals , plens de rosada,

ja siguin a terra com una catifa

on els nostres cossos nus,

abraçats de cap a peus,

descansin satisfets.

Tatuat a la teva pell

vull deixar el meu   desig.

I ho somio…

                                                                                              2016©joanabellaneda

El Pèndol de la vida

El pèndol

No hi ha fang, ho sap,

però les cames, clavades,

no es poden moure.

L’univers l’envolta oprimint

i s’ofega i s’angoixa

mentre el rimmel

li dibuixa a la cara formes grotesques.

Llàgrimes negres, avui,

li fa mal la vida…

Preguntes sense resposta.

Tanmateix, absurdament,

espera pacient un millor demà.

Sap que vindrà i , ara,

l’ enyora…

Enyora els dies en què  sent lleugeresa.

No té ales, ho sap,

però pot volar per sobre el fang…

El cel blau, l’acotxa,

i se sent lliure

i plora Llàgrimes de colors

mentre li somriu a la vida…

No hi ha preguntes, avui?

Millor, no cal,

no sempre hi ha respostes…  

                                                                                                   2015©joanabellaneda

L'atzucac

Com assaborir la vida

si l’ara no és més

que un efímer present

que ve del futur

per formar part del passat?

Com degustar el moment

si és tan fràgil, delicat,

que a cada sospir se’n va?

Com aturar aquesta contínua pèrdua?

Quin turment és aquest, Déu!

…

I és tan esgotadora aquesta lluita,

aquesta veu malaltissa ,

impossible d’ignorar,

que et martelleja les entranyes

dia rere dia, rere dia…

No, no,no… Tot és no !

I t’adones que l’enemic és dins,

el pitjor lloc possible.

El pànic t’atrapa

i crides auxili als de fora.

…

Quin atzucac, tanmateix,

no saber viure la vida

i ser un esporuguit mortal!

2015©joanabellaneda