ordenar el caos

F. Vera: Festers i xaranga. Xodos. 2009

Avui hem estat a Xodos, petit i bell poble del Maestrat. L'associació cultural L'Argivello havia convençut el meu amic Paco Martí de fer una exposició a la Casa de la Vila i eixe ha estat el motiu de recórrer els 175 quilòmetres que hi ha des de Sueca. Feia anys que Paco no es decidia a mostrar en públic les seues fotos i és per això, per gaudir de l'esdeveniment, que ens hem reunit allà tota una colla d'amics seus de diversa procedència.
A la inauguració hem fet una breu, però intensa, tertúlia de fotògrafs amb les fotos de Paco com a tema indefugible. Després hem dinat a casa d'uns amics de Paco en un agradable ambient i finalment hem anat a prendre café al bar del poble. I és allà on, ni Paco ni jo hem pogut deixar l'aparell fotogràfic quiet: al bar acabaven de dinar la xaranga i els festers i en aquell espai reduït hem temptat de capturar imatges fent-nos lloc com hem pogut entre aquell ambient festiu i sorollós.
Un ambient d'aquesta mena, generalment, em resulta poc agradable, però la situació era tan colorista i el joc d'elements (la tuba, el saxo, els timbalets, la taula amb les restes del dinar i la gent amb samarretes blaves i grogues) tan suggerent que la situació ens ha motivat enormement. Eixa és una de les causes que ens menen la major part de les vegades a fotografiar: la possibilitat de transformar el que s'hi presenta davant els ulls en una escena (situació en què els elements prenen una particular i suggerent significació mitjançant l'èmfasi d'algun dels detalls mostrats). Fotografiar situacions com aquesta en què cadascú va a la seua, en què tot és imprevisible i caòtic, implica un intent d'organitzar amb precisió meridiana el que tenim al nostre davant per donar-li sentit a la imatge resultant. Que això no és fàcil, ja ho sabem, que resulta complicat obtenir una imatge poc o gens vista, també, però, parafrasejant García-Alix, ningú no ens pot treure el dret a intentar una mirada pròpia d'aquelles coses que d'alguna manera, i ni que siga momentàniament, ens captiven.
I de les fotografies de Paco promet parlar-ne aviat. És un tema que m'abelleix força.
.

La dura vida del turista

F. Vera: Piazzale Michelangiolo. Florència. 2009

Els més de 40º de la Toscana quasi desfà el cervell del viatger, el qual sobreviu, bé que mal, a base d'empassar-se litres i litres d'aigua que va adquirint en coves d'Alí Babà disfressades de botigues. I és que, realment, la del turista, és una vida exposada permanentment a les inclemències ambientals i els perills dels queviures prefabricats mentre intenta de quadrar horaris i llocs irreconciliables. Damunt, i per si això no fos poc, encara s'ha d'aplicar a fotografiar tot allò que visita.
A banda dels indrets més emblemàtics, el turista tendeix a visitar també llocs des d'on s'hi pot apreciar una vista panoràmica excepcional. I si ho visita, curt com va de temps la major part de les vegades, no és per delir-se amb la panoràmica, sinó per fotografiar-se amb aquell fons magnífic, senyal inequívoca de l'estada i que justifica, tanmateix, haver-se de desplaçar fins aquell paratge. Un indret d'aquests és, a Florència, el Piazzale Michelangiolo, una enorme terrassa presidida per una reproducció, en estil faller, del David i on s'hi barregen les parades de begudes fresques, les de souvenirs horribles i les dels emigrants subsaharians farcides d'ulleres de sol barates i làmines increïbles que combinen el Palazzo Vecchio, el Gran Canal i el Colisseu tot en una mateixa vista. La gent, però, s'amuntega a la barana que dóna a l'Arno, tot fent cua per retratar-se amb el fons del Duomo, Santa Croce i el Ponte Vecchio.
I si és dissabte, a tota aquesta barreja cal afegir-li les parelles de nuvis que van a fer-se allà dalt les fotos de noces i el resultat és explossiu! El fotògraf oficial intentant fer la seua foto, la turista japonesa que s'hi creua per obtenir-ne el souvenir panoràmic, la iaia de la núvia que també vol fotografiar els nous esposos, el turista que vol constatar l'anècdota per mostrar-la a les amistats i la famíla i algun altre, com jo, amb l'ull atent a la vida del turista, que intenta confegir amb una mica d'ironia un plat on no hi manque cap d'aquests ingredients sucosos.
.

quedar-se

F. Vera: El Mareny. 1999 (de la sèrie Paisatge mínim, 1995-2000).

En arribar l'estiu, a Sueca, en creuar-te un conegut pel carrer et farà la pregunta inevitable: ja esteu quedant-vos? Qui això pregunta us demana si us heu traslladat, per passar l'estiu, "a la mar", que és com per ací denominem el que altres en diuen anar a la casa de la platja. És un costum suecà, aquest de traslladar-se set quilòmetres durant els mesos de l'estiu, cosa que algunes persones de l'interior no acaben de comprendre.
Bé, si, ja estem quedant-nos. I això ha suposat traslladar uns quants llibres (les darreres lectures pendents i algún més que cal consultar per fer determinades coses), però també tota la parafernàlia informàtica i l'equip fotogràfic per poder treballar una mica més fresc que a Sueca. Altres anys havia optat per anar i tornar tots els dies com qui va a l'oficina, però enguany he pensat que resulta més productiu treballar ací a 150 metres de la mar, ja que sempre tinc l'opció de parar una estona o anar a donar un tomb per vora mar.
El problema, però, ha estat la connexió a internet. He optat per un mòdem usb d'aquell que permeten accedir a la xarxa des de qualsevol lloc i he estat una quasi una setmana sense poder connectar-me com cal. Sembla que no han previst que un usuari de Mac es decidira per aquesta mena de servei i no ha estat fins que la meua filla ha dut el seu portàtil amb Windows que m'he pogut connectar amb condicions. Eixe ha estat el motiu del meu silenci bloguer durant una setmana.
Us deixe de moment aquesta foto ja bastant coneguda, per reproduïda, que és la única que ara tinc a mà en el lapis de memòria de clara referència marenyera i ja continuaré amb nous apunts en el propers dies.

el safareig

F. Vera: Safareig al campet de Joan. Sueca. 2009

Ja que som a l'estiu, permeteu-me una imatge refrescant, que ja en patim, de calor, a cor que vols. És, aquesta, una imatge feta una mica a repèl, amb una intenció més aviat didàctica que creativa.
Érem al campet del meu amic Joan (ja n'he parlat en altra ocasió de l'ombra que hi dóna la parra i la figuera i de les paelles tan bones que ens fa) i duia la càmera per casualitat, perquè havia d'anar a fer unes fotos més tard. Joan havia acabat d'omplir el safareig que hi té, el cel era d'un blau lluminós i net i s'hi reflectia en el doll d'aigua amb la mateixa intensitat. Com que el safareig hi és en alt, el nivell de l'aigua quedava quasi a l'altura dels meus ulls. Parant-me a mirar la làmina líquida me n'adone de que l'efecte de refracció produix la sensació de què la profunditat del safareig, que és uniforme, sembla anar variant, i, tanmateix, s'hi veu clarament en el reflex dels cantells del safareig l'efecte de difracció òptica en bandes de color.
L'observació i el fet de dur l'aparell fotogràfic em fan decidir-me a fotografiar l'efecte per usar-lo com exemple a les meues classes, ja que de vegades costa de fer entendre aquests dos conceptes òptics als alumnes quan els parle de les distorsions i les aberacions dels objectius. Però, una vegada la càmera en la mà, el que havia de ser un simple exemple d'intenció merament didàctica se'm revela com quelcom molt més proper, molt més emotiu. És la frescor que hom desitja assolir els calorosos dies de l'estiu, és el cel net i intens tan característic dels dies de bon temps, la tranquilitat dels horts, lluny del tràfec de la ciutat, l'espai on hom respira relaxat.
De vegades, les imatges s'ens venen de cop i volta, presentant-se de sobte, tot insinuant-se, intentant captivar la nostra mirada. Com tantes altres coses que s'ens passen pel davant, reclamen la nostra atenció, ens sedueixen i ens fascinen. Potser tendim a somniar amb temàtiques excelses, amb esdeveniments transcendents, amb imatges mítiques, però més aviat les nostres imatges s'hi troben a partir de la humilitat de les petites coses que, encara que no ho vulga'm veure, tenim al davant dels nostres nassos.
.