El balneari, de Joan Garí, va obtenir el premi de narrativa Certamen Literari de la Ciutat de Vila-real 2012. La novel·la apareix referenciada per Llorenç Soldevila dins Geografia literària. País Valencià (2018) en tractar de Benassal. L’existència històrica del balneari de la Font d’en Segures hi queda il·lustrada literàriament per un fragment d’aquesta novel·la ambientada a Les Llacunes, una localitat imaginària que conjumina referents de diversos pobles dels voltants, entre els quals Vilafranca, on l’autor solia sojornar, per bastir una ficció en què l’escriptor Joan Llopis conta el seu retir a un balneari de la muntanya del Maestrat després d’haver-se separat i amb la finalitat d’obrir una nova etapa en la seua vida, consistent sobretot a intentar superar el terrabastall psicològic en què viu.

Joan Garí, amb aquest plantejament, fa a la seua manera una recreació de La muntanya màgica de Thomas Mann. El títol apareix citat com a obra de referència del protagonista ja a la segona seqüència de la primera part i estableix un referent de la literatura universal que atorga un caire determinat al plantejament de la novel·la. Més endavant, a la setena seqüència, el mateix protagonista s’identifica amb la figura de Hans Castorp, el seu equivalent a la novel·la de Mann. L’amistat de Joan Llopis amb el capellà de Les Llacunes, Sòcrates Miró, que hi és destinat pel bisbe cal imaginar de Sogorb-Castelló per la seua rebel·lia dins la jerarquia eclesiàstica, proporciona a l’estadant de Les Llacunes l’agafador intel·lectual al qual aferrar-se per no acabar convertint el seu estat paranoic reconegut en una autèntica bogeria. El caràcter heterodox del capellà, que resulta fins i tot de dubtosa autenticitat vocacional a la vista dels seus posicionaments ideològics i tal com, al capdavall, acaba demostrant la seua trajectòria vital, proporcionen a Joan Llopis, escriptor que no escriu, els materials dialèctics per continuar fent funcionar les neurones i, en la mesura de les possibilitats, anar reordenant la seua existència, que a més del fracàs matrimonial té en l’antagonisme amb la figura del pare un altre motiu de ressò literari clàssic. I és que, al capdavall, la gent de la muntanya del Maestrat i els seus imaginaris estiuejants són ben diferents dels de Davos (Suïssa), on s’ambienta La muntanya màgica. Els de Les Llacunes perquè són gent de poble i prou i els forasters perquè venen de la Plana o de València i conformen una població flotant que s’esvaeix quan s’acaba el bon temps.

Continua llegint →

Segurament, cada llibre té la seua història. Cada llibre i cada exemplar de cada llibre, vull dir. Fa 30 anys, Columna va publicar Jo, Phoolan Devi, reina dels bandits, una mena d’autobiografia, per al Grup de del Llibre.

Vaig conèixer el Grup del Llibre perquè tenia un anunci fix a la revista El Temps, amb un cupóde subscripció que s’enviava per correu postal. Llavors, cada cert temps, rebies una revisteta que era un catàleg de llibres. Podies triar-ne els que et donava el compte que mantenies amb la quota i te’ls feien arribar a l’adreça que apuntaves a l’imprès de comanda. Això era a mitjans de la dècada dels 80 del segle passat. De tant en tant, el club feia promocions d’alguns llibres que es podien adquirir de més a més, per un preu molt assequible. També feia edicions especials per als lectors del club. No sé fins a quin punt, aquest Grup del Llibre era una còpia del Cercle de Lectors que en la mateixa època havia creat el Círculo de Lectores castellà, que més tard, al 2014, Planeta va acabar adquirint. El Grup del Llibre va plegar el 2016, molt de temps després que, no recordo exactament per què, havia deixat de ser-ne subscriptor. Abans del tancament, recordo haver anat per una qüestió de feina a la llibreria que tenia al 83 de l’Avinguda de la República Argentina, cosa que em va deixar estupefacte en reconèixer a qui pertanyia el local. La qüestió és que el Grup del Llibre va significar personalment una via molt efectiva de connectar amb la literatura catalana i, sobretot, amb la literatura clàssica i actual europees, que en aquell moment m’interessaven prou més que no la catalana, segurament pel neguit d’ampliar horitzons i anar omplint el sarró de lectures universals. Vaig arribar a triar lectures per intuïció, per les notes mínimes que acompanyaven cada títol, i així vaig llegir Dostoyevski i Milan Kundera, i també Jesús Moncada, a qui després vaig arribar a conèixer personalment en ocasió d’El Gust per la Lectura.

Continua llegint →

Excepcionalment, avui que és dissabte i també hi ha mercat a Santanyí, obri la Casa Blai Bonet – Centre de poesia. Hi tinc l’ull tirat des del juliol, que ja hi vaig passar per darrere, pel carrer de Palma, i vaig adonar-me que estava en funcionament. L’edifici reformat va inaugurar-se fa poc més d’un any, al juny de 2024, tot i que el projecte de reforma ve de 2009. Anteriorment, recordo haver visitat el Centre de Poesia Blai Bonet el juliol de 2015, als primers anys de les estades estivals a Mallorca. Per l’article de Pere Antoni Pons “Mallorca a través de les cases dels seus escriptors“, publicat a El Temps el 30 de juliol de 2018, deduïsc que aquella visita va ser a la Casa de la Cultura, una planta de la qual l’Ajuntament de Santanyí va cedir per ubicar-hi el llegat de l’escriptor. Així doncs, de la casa familiar de Blai Bonet, que el Consell de Mallorca va adquirir, pràcticament només se n’ha conservat la façana original i s’hi ha construït un edifici nou de trinca pensat com un veritable centre cultural amb els espais adequats a aquest tipus d’infraestructura: un arxiu com déu mana, un espai de lectura i estudi amb biblioteca, un espai de recreació de la casa que va habitar Bonet, un altre d’exposició de la seua obra, i un auditori, amb un pati que serveix també per fer-hi actes literaris a l’aire lliure.

La base de tot plegat és el llegat de l’escriptor, que es custodia a l’arxiu que hi ha al soterrani de la part de l’edifici que dona al carrer de Campos. Aprofitant l’avinentesa que en aquell moment no hi ha ningú més a l’edifici, la persona que m’atén me n’obri la porta per fer-hi una visita que no arriba al minut. Li dic que encara que només siga per sentir enveja, ja em va bé fer-hi un cop d’ull. A més del llegat de Blai Bonet, aquest arxiu també ha anat acollint el llegat d’altres autores i autors residents: Jaume Pomar (1943-2013), Damià Huguet (1946-1996), Antònia Canyelles (1942), Josep Maria Llompart (1925-1993), Cèlia Viñas (1915-1954) i Antoni Vidal Ferrando (1945). Els traspassats van ser coetanis de Bonet o fins i tot amics. Els vius han decidit donar el seu fons perquè l’arxiu el catalogue.

Continua llegint →

La mudança és la mort de la biblioteca. No cal recórrer a exemples il·lustratius quan l’experiència pròpia t’ho diu. La biblioteca pot recompondre’s més endavant, però difícilment tornarà a ser la mateixa. Serà la mateixa col·lecció, però no la mateixa biblioteca, perquè en ser diferent la ubicació, l’ús, la relació o la rellevància, la mateixa col·lecció canvia de valor.

Un efecte primer és que, per exemple, no tinc manera de fer la llista dels llibres llegits el 2022, tal com vaig fer amb el 2021 i amb el 2020, perquè els llibres corresponents estan desats en capses, emmagatzemats. Sospito que la quantitat no deu arribar a les 24 lectures anuals. També és veritat que els anys de confinament i de quedar-te més a casa van ser un moment òptim per capbussar-te en la lectura sense límit de temps. Però tampoc no tinc manera de comprovar que això siga així pel que fa al 2022.

A més, han començat a passar coses noves. En primer lloc, s’ha fet evident la limitació d’espai, perquè per molt espai disponible que tingues sempre hi ha un moment que l’acabes omplint. Passa com amb l’espai de núvol que amablement o no tant et donen per fer-te un compte de l’empresa que siga que se’t vol enviscar. Durant un temps gaudeixes d’un espai que pareix inesgotable, potser en algunes empreses això s’escurça cada vegada més, i arriba un dia que et diu que el disc és ple i que no tens més espai. I llavors has de començar a fer net. És el que en l’àmbit bibliotecari se’n diu esporgar. Això si no vols continuar transformant, és a dir, menjant-te l’espai disponible per posar-hi més llibres. Fins a fa molt poc, esporgar per esporgar no entrava en les normes de la col·lecció, de llibre i de la resta de material: vinils, CD, K7, fotos, cartells, fullets, targetes de visita… És clar que a l’hora d’empaquetar hi ha un sedàs poc o molt conscient de si val la pena conservar el que tens a les mans. Si això es repeteix en un termini relativament breu de temps, la cosa pot anar a més. Ara, esporgar per esporgar no entrava en els càlculs. Però arriba un moment que sí. I així és que avui he encès el foc amb les pàgines arrencades del diccionari de llatí que vaig fer servir al batxillerat. El fet m’ha fer recordar l’escena del detectiu Carvalho de Vázquez Montalbán encenent el foc a l’apartament de Caldetes amb pàgines arrencades del Quixot. El pobre diccionari estava més que usat i el tenia repetit, així que m’he decidit per conservar un únic exemplar: el més nou. El foc s’ha encès de pressa, com si el temps del que contenien les pàgines estripades es llancés a l’abisme definitiu de la destrucció.

Una altra cosa nova és la decisió de donar una segona vida als llibres. Així com fins ara la prioritat era conservar els exemplars, amb el resultat d’anar acumulant-los, ara la cosa s’ha obert a compartir-los, a l’intercanvi, a prestar-los perquè algú altre els puga llegir si vol. I si el llibre torna més avant a la biblioteca, bé i, si no, la vida continua i l’enriquiment que proporciona el llibre també. Potser, en aquest canvi de percepció, hi tinga a veure l’existència del llibre electrònic, que el converteix en una cosa immaterial, emmagatzemable en un dispositiu o al núvol, i recuperable en qualsevol moment sense que ocupe un lloc físic. Potser el pas del temps hi juga també el paper de fer canviar l’escala de valors. No és millor això que la possibilitat que un dia tot vaja a parar al drapaire sense més entremigs? La vida dels objectes també és limitada i només està subjecta a la voluntat del propietari fins a un cert punt. Aquesta relació de propietat privada també és relativa i no resisteix el pas del temps per més il·lusions que ens en puguem fer.

Així doncs, l’afirmació inicial d’aquest escrit, convé matisar-la. Es tracta de no desbaratar el que tenim, traure’n el màxim pròfit des de l’estima i de gaudir-ne com el tresor que és.

Escrit el 2022.

Sense solució de continuïtat he vist Bon jour, tristese i Belle de jour, la primera en la nova versió de Durga Chew-Bose de la novel·la de Françoise Chagan i la segona de Luís Buñuel. 2025 i 1967 respectivament, és a dir, entre ara mateix i a l’any d’haver nascut. Totes dues pel·lícules característicament franceses, fins i tot en les espanyolades de Francisco Rabal a Belle de jour en el seu paper de facinerós murcià.

A banda de la indagació en la psique de les persones, les seues pulsions emocionals, eròtiques, sexuals i relacionals amb les persones dels eu entorn, és a dir, amb la seua família, amb amants, amb amistats; les dues pel·lícules es caracteritzen per deixar un marge generós, diria que declaradament intencionat en el segon cas, a la interpretació de l’espectador. També tenen en comú el protagonisme femení. No conec les versions cinematogràfiques anteriors de Bon jour, tristese, ni he llegit la novel·la de Sagan. Filmin la presenta com una versió feminista de la novel·la. En qualsevol cas, les dues cintes plantegen el paper de la dona davant les institucions heteropatriarcals, digueu-ne relacions de parella, digueu-ne matrimoni. Més punts en comú: en tots dos casos es tracta de problemàtiques pròpiament burgeses i parisenques. La protagonista de Bon jour, tristese és una estiuejant parisenca que malda per intervenir en la vida sentimental de son pare per protegir la seua pròpia existència, amb uns resultats que l’espectador haurà d’interpretar en darrer terme. El plantejament que Buñuel fa de les pulsions i la conducta de la protagonista de Belle de jour entra de ple en l’anivellament de realitat i somni i és cosa de l’espectador discernir quan som en un cantó i quan en l’altre i com interpretar el simbolisme de les escenes irreals que s’intercalen en la història.

[26/09/2019]

Quan un arriba a l’aeroport de Palma experimenta una sèrie de sensacions simultànies. Tots els aeroports s’assemblen molt i els aeroports espanyols encara més, perquè hi ha una única entitat que els gestiona i tots semblen tallats pel mateix patró organitzatiu. No és res de relacionat amb el disseny arquitectònic, sinó amb el funcionament de les coses. Endemés, tots els aeroports s’assemblen. Si vens de Barcelona, alguns cartells et donen la benvinguda en català. Després, aquesta sensació casolana es dilueix. Hi predomina la presència de l’estat, com al Prat de Llobregat. L’ordre és el mateix i no calen cartells de benvinguda per anunciar-ho.

Avui, l’illa té el mateix aspecte que la primera vegada de la sèrie de visites que hi he fet en els darrers anys. Turisme en games diferents en un medi geogràfic característic, molt arrelat a la pagesia, que va fent el que pot des que el fenomen de la massificació va venir per quedar-se. Sempre desitgem l’equilibri que ens hem trobat i és lícit desitjar que l’illa no es massifique més, però amb la massificació actual, que t’inclou, ja és més difícil heure-te-les. El trànsit de tot tipus de vehicles, això sí, va creixent mentre les infraestructures viàries continuen sent les mateixes que fa posem per cas deu anys. Vull pensar que es tracta d’una mesura de moderació, de limitació del fenomen turístic i de minoració de l’impacte ambiental. Si hi ha d’haver autobusos pels camins asfaltats, problema dels qui hi transiten, però pel que es veu no hi haurà infraestructures més àmplies, que atraurien encara més trànsit. Això mateix de les platges. Si hi vols fer cap, deixa el cotxe i ves-te-n’hi a peu. La tornada serà més dura, costa amunt.

Continua llegint →

El 3 d’octubre de 2022 Albert Garcia Pascual va faltar sobtadament a Castelló de la Plana. Tenia 55 anys. Castellonenc amb raïls a Culla, formava part d’El Pont Cooperativa de Lletres, associació d’escriptors i escriptores de les comarques de Castelló fundada a Benassal el 2010, on té la seu, amb l’objectiu principal d’impulsar, desenvolupar, coordinar i divulgar l’estudi i activitat literària en llengua catalana. Després del recital d’urgència «I la meua ànima com un plat d’olives», pocs dies més tard del seu traspàs, l’associació va decidir dedicar-li una de les seues publicacions honorífiques, dins la col·lecció Ponts oberts, caracteritzada per tractar-se d’obres publicades sota llicència Creative Commons, lliures, doncs, de drets de reproducció, accessibles a la pàgina de biblioteca del seu web elpontdeleslletres.cat, que acull obres individuals i col·lectives, com és el cas de La tempesta contra les roques. Poesia i memòria d’Albert Garcia Pascual, que pot descarregar-se en diversos formats digitals o bé comprar-se en paper.

El Pont va presentar-lo a la Fira del Llibre de Castelló de 2023 i el 30 de setembre del mateix any va portar-lo al recital d’homenatge que va dedicar al seu amic de lletres al poble mateix de Culla, fent-lo coincidir amb la trobada literària anual de l’associació, que arribava a la dotzena edició i ha recorregut des de 2010 diversos pobles de les comarques castellonenques. La vinculació familiar de l’autor amb Culla s’havia estretit des que, arran de la pandèmia, va decidir anar a viure a la casa pairal del poble.

Continua llegint →