Jesús Cardona

SENSE FIRAIRES NO HI HA FIRA

2026-02-02T21:13:00.002+01:00

Article publicat al Viu Molins

https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/

Les dates rodones agraden i tenen un valor simbòlic. Hi havia expectació per com seria el Pregó de la 175ena Fira de la Candelera.

Ara que ja ha passat la Fira és un nom moment per fer balanç i no em va agradar com es va pensar l'acte. El millor va ser el pregoner, l'estimat Jordi Hurtado. Va oferir un viatge en el temps. Va fer un Pregó on va combinar les experiències personals amb l'evolució de Molins de Rei i el context mundial i unes aclucades d'ull còmplices de l'actualitat. Gràcies a la seva professionalitat i la dicció proverbial va ser fàcilment imaginable l'itinerari històric de la Fira. Va connectar amb el públic amb el seu savoir faire.

A banda del Pregó, va ser un acte descompensat perquè les absències van ser clamoroses. Ras i curt, no hi ha Fira sense firaires. Per a tal ocasió hauria estat molt representatiu homenatjar els paradistes més antics de cada sector. No va pujar a l'escenari cap pagès, cap restaurador, cap elaborador de vi, cap botiguer, cap artesà, cap firaire. O els molinencs de més anys. O la Fira en femení. O el paradista més jove, o un molinenc emprenedor. No ho sé, algú que dissabte i diumenge estigués en una parada.

Shan fet reconeixements al cap de setmana de la Fira, però el punt de partida, la posada en escena va ser una decepció. A canvi vam tenir un excés d'intervencions polítiques. Apuntem: la presentació deguda del sr. Regidor de Fira que no vaig poder sentir perquè a les 8 tot just sortia de la botiga i encara no puc fer sprints; la salutació de la senyora Regidora de Sant Boi, la qual és la que menys culpa té de l'empatx que vam agafar. I el discurs del sr Alcalde, el qual, tot s'ha de dir, va estar molt bé amb les referències als molinencs visionaris de 1851 que van apostar per fer una Fira en vistes a l'arribada del tren a Molins de Rei.

Passaven els minuts i encara no havíem perdut l'esperança de veure un firaire a l'escenari. Però, com si fos un gol encaixat a l'últim quart d'hora, ja vam veure que això no ho remuntaríem. M'explico. Per a tal insigne ocasió hom va decidir homenatjar els alcaldes i regidors de Fira des de 1979. Aquest reconeixement podia entrar bé a primera vista, però no era l'ocasió. No perquè els "ex" no ho mereixin, sinó sobretot perquè la Fira, sortosament, és molt més que un acte polític. Si arriben a parlar i a explicar l'any que van saltar els ploms o quan algú va robar unes botifarres, m'aixeco i me'n emporto les coques! Ah, i tot va acabar de grinyolar amb la foto final dels grups municipals. Suposo que no eren conscients de la foto de la vergonyeta. Quina foto de Pregó de Fira sense firaires!

Una sobrerepresentació política. Va doldre aquest desequilibri. La direcció política i institucional és bàsica en esdeveniments d'aquestes característiques, però tampoc ens passem, perquè en el pitjor dels casos podria haver-hi Fira sense regidors però no sense firaires. I aquests no van ser convocats.

Aquest article no és cap exercici d’antipolítica. Prou maldecaps comporta la política municipal com per menysprear als qui han dedicat i dediquen tant de temps professional i familiar al bé comú.

Com que tampoc sóc un fanàtic de les xifres rodones cada any és una bona ocasió per fer pujar a l'escenari del Foment als protagonistes i escoltar experiències i anhels dels que cada munten la parada. Seguint amb el símil futbolístic, al temps afegit acostumen a passar coses: el comerç va marcar un gol amb la coca de la Candelera. Tal com se sol dir, va ser el gol del coix.

La flama de la Candelera

2026-01-27T07:38:00.004+01:00

*Article publicat al TotMolins

Salvador Dalí deia que el centre de l'univers és l'estació de Perpinyà. A Molins de Rei som en temps de Fira de la Candelera i aquests dies la vila manlleva el focus de gravetat còsmica. La Fira té un caràcter universal, amb gent procedent de molts llocs. Fins i tot es pot sostenir amb total seriositat la presència d’éssers extraterrestres durant el primer cap de setmana de febrer a Molins de Rei.

Si la Fira és universal però, és sobretot perquè les seves arrels són centenàries. Diu el poeta que la tradició no és l’adoració de les cendres, sino la transmissió del foc. Potser algun gurú setciències dirà quin sentit pot tenir fer una Fira d’aquestes característiques a la nostra època quan seria senzill trobar aquells productes en qualsevol època de l’any. Seria una pregunta objectivament racional, però que no entén quina és l'ànima de la Fira i el que s’ha viscut de generació en generació. D’això tracta la tradició, és aquest sentit de pertinença que sentim però que no sabem ben bé com explicar. És aquell sentit de comunitat que fa saltar pels aires els algoritmes de les xarxes socials i que hem viscut sense que algú ens ho hagi hagut d’explicar.

Si la capital del Rosselló era una font de visions cosmogòniques per a Dalí, la Candelera ha estat punt de trobada de fabricants, botiguers, artesans i menestrals. La Candelera és font de projectes econòmics. Al meu avi corberenc li agradava contar que el forn giratori, que encara es fa servir a l’obrador de Corbera, l’havia encarregat a la Fira del 1968. Imaginem el rodatge de l’esdeveniment: un constructor de forns de pa decideix fer promoció a la Candelera. Pensem que un forn per a pastisseries no és un producte de gran consum i la Candelera tampoc és una Fira d’especialitat. Però tot i així l’empresa lloga un parada perquè creu que hi haurà forners interessats; i, d'altra banda, un forner de Corbera sap que hi trobarà aquesta empresa i potser alguna altra del sector. L’exemple ens serveix per explicar la importància econòmica i comunitària que sempre han tingut les Fires quan no hi havia tants mitjans per a la comunicació. És molt curiós que a la Fira actual no hi trobarem aquells constructors de forns, però sí forners artesans que es dediquen a anar a fires. Les voltes que dóna la vida.

La Fira s’inicia amb un Pregó al Foment. Crec que ja és hora que l’amic Pancraç Farell sigui Pregoner de la Candelera. És conegut popularment com "El Senyor Corrúpies" i té la parada al carrer de Baix davant de casa. És el mestre artesà miniaturista que amaga el secret ancestral que avalua la conducta i el comportament de les persones a partir d'un tros d'argila. Les corrúpies són una tradició mediterrània desconeguda i antiga que ha recuperat parlant amb la gent gran. Estaria molt bé que exposés com ha treballat i estudiat aquesta antiga tradició per a que no es perdés. I també seria molt suggerent que ens expliqués com veu la Fira i Molins de Rei des de la seva parada i amb la seva experiència. Necessitem testimonis d’autenticitat i ara mateix no se m’acudeix ningú que hagi parlat amb tanta gent, els hagi mirat als ulls i agafat de les mans.

Algú dirà que potser no és prou mèrit les cues que s’hi fan per conèixer la corrúpia personal. Ara, si anhelem que el món giri més rodó a Perpinyà, a Molins de Rei i a tot l’univers cal llegir i rellegir la frase meravellosa que hi té penjada: Estimar als pares, honorar als avis, respectar als mestres.

Cinquanta lires per al sotscap d'estació

2026-01-23T11:50:00.002+01:00

El meu tren cap a Suïssa i París no sortia fins a les 5 de la tarda, però a les 2 jo ja era a l'estació per tal de facturar el meu equipatge que tenia a la consigna. En anar a retirar-lo començaren les dificultats, fins que el meu fachino va dirme: "Si no doneu cinquanta lires al sots-director de l'estació, no en sortirem". Vaig dir-li que l'anés a avisar. Va comparèixer amb solemne levita engalonada que li arribava fins als peus i va demanar-me que li ensenyés el meu bagul i a quina hora sortia el meu tren. En dir-li que a les 5, em mirà seriosament i va dir-me: "El vostre bagul no sortirà fins a dos quarts de sis". Vaig allargar-li les cinquanta lires i donà l'ordre que em fos lliurat de seguida. Aquest detall acabà de conformar-me que el triomf del feixisme era inevitable.

Francesc Cambó, Memòries (1876-1936)

Visca el Nadal

2025-12-19T10:07:00.004+01:00

Article publicat al Tot Molins, desembre de 2925

El primer Nadal de la història va ser molt problemàtic i sense comoditats: uns pastors que guardaven el ramat van rebre l’anunci d’un àngel que deia que el Messies esperat durant tantes generacions havia nascut a Betlem: «Trobareu un infant en una menjadora». Un estol dels exèrcits celestials va cantar el naixement d’un infant. Van trontollar moltes coses a Betlem. Va haver-hi recels polítics, actituds inhòspites, la visita inusitada d’uns mags d'orient i l’immediat exili de la família. Un prodigi increïble.

Les festes de Nadal són una gran energia inspiradora. Totes les expressions artístiques excel·leixen quan les interpreten. La cultura popular nadalenca va néixer i desenvolupar-se a les masies, als mercats i a dins i fora de les catedrals. El patrimoni gastronòmic és inacabable: necessitem els xarcuters i ells ens necessiten, sobretot aquest Nadal. La creativitat dels escriptors ha aportat novel·les, obres de teatre i poesia: a cal fuster hi ha novetat. Tenim la música clàssica i els top hit de les ràdios, Adeste fideles i les nadales gamberres. Tenim tot el cinema. I és Nadal a una escola rural i alhora a la Cinquena Avinguda. La humanitat és una taula ben llarga on seuen els Pastorets, els organitzadors d’actes solidaris, els artesans de figures de pessebre, el dimoni escuat, el Tió, Mr. Scrooge; fem-hi lloc als pastissers, als pessebres vivents, a les cantades corals, al metge de guàrdia que percep per un instant la brillantor mai vista d’una estrella, als que encara escriuen postals, a les àvies amb receptes tan antigues, als que reciten el vers dalt de la cadira, al monument al rabadà de Corbera, als que desafinem, als de la Comissió de Reis de cada poble i a un etcètera infinit.

La força irresistible del Nadal és la llum i l’esperança. Sense aquests components, el Nadal ens cau a terra, només hi veiem voràgine de despesa i ganes que arribi el 7 de gener. Què és el que hem d’esperar? L’altre dia, Àngels Camós, directora de Càritas Girona, deia unes paraules de gran intel·ligència espiritual: per Nadal, més que regalar objectes, podem compartir temps, escolta i proximitat. Són aquests gestos els que fan créixer la solidaritat i l’esperança a la nostra comunitat. També proposa celebrar la vida amb gratitud, posar les persones al centre i renovar els vincles. Bellíssim.

Un amic em preguntava si aquest any tindria ganes de celebrar el Nadal. Fa pocs dies hem perdut la mare i hem passat tot el periple hospitalari. Sento, però, que algú em sosté. Tinc el suport incondicional de la meva esposa, veig l’alegria dels meus fills preparant el Nadal a casa i a l’escola, i se’m passen tots els mals. G. K. Chesterton deia amb molt bon humor que un home ordinari i una dona ordinària amb uns fills ordinaris formen una cosa extraordinària: una família. A casa tenim moltes pegues, a part de les que no veiem, però el que sí que es percep és que en totes les tribulacions i mals moments, la família fa de xarxa i la pau interior de Betlem t'inspira allò que l'Àngel va dir als pastors: no tingueu por. I tant que celebrarem el Nadal!

Bon Nadal a tothom!

l'odi

2025-08-30T21:54:00.001+02:00

Quin efecte va causar la publicació de "La cabana de l'oncle Tom?
@DaleCarnegie ho explica a" Lincoln the unknown".

- Harriet Beecher Stowe era l'esposa d'un professor de teologia i va escriure una novel·la abolicionista en un cop de geni ple d'emoció.

-Va teatralitzar les tragèdies de l'esclavitud amb exageracions. Va commoure milions de lectors.

-Lincoln la va anomenar la petita dona que havia causat una gran guerra.

-Quin va ser el resultat d'aquella campanya tan ben intencionada, però fanatitzada dels abolicionistes?

-Va convèncer els ciutadans del Sud de que estaven equivocats?

-Va tenir l'efecte contrari: l'odi va engendrar més odi.

Camí de sirga

2025-08-06T14:52:00.003+02:00

«La població havia viscut prop d'un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adquirit igual que una pell d'ombra; els edificis, on les emblanquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis, semblaven haver agafat la mateixa pàtina. A la fi, però, com els altres matins, la llum, quan ja se li empal·lidien les primeres rojors, va anar buidant la tenebra: l'antiga, decrèpita, entranyable i sovint maleïda baluerna va eixir, ocre i negra de la nit».

"Camí de sirga", Jesús Moncada

La Magrana

Saps per què el Tortell de Reis és rodó?

2024-12-29T19:44:00.001+01:00

Saps per què el el Tortell de Reis és rodó?

Primer de tot perquè fa colla i ajunta. Tant se val on comença o on acaba el grup. També perquè ens recorda la corona reial i la seva forma cíclica fa que els adults tornem a ser infants en aquesta nit màgica. I també, sobretot, perquè és la millor manera que té el pastisser per amagar-hi la fava i la figureta.

Las frases curativas

2024-08-12T19:47:00.000+02:00

Las frases curativas constituyen el lenguaje del Alma. Son sencillas, expresan verdades y reconocen lo que existe, lo que hay. El poder de las frases curativas se halla en su simplicidad, dado que nos hacen ir desde la historia y la opinión hasta la sencilla afirmación de lo que es innegable.

Constelaciones familiares para personas, familiares y naciones.

John L. Payne

Hansi Flick

2024-08-04T14:09:00.001+02:00

Senyores i senyors, aquesta matinada s'ha demostrat qui és Hansi Flick. Porta unes setmanes entrenant el @fcbarcelona, sense fitxatges ni super estrelles. No el sentirem queixar-se, però tampoc recitar poemes. Aquest home ha vingut a fer feina.

No em va agradar la inauguració dels Jocs olímpics de París

2024-07-27T11:20:00.004+02:00

La cerimònia dels Jocs Olímpics: tot el protagonisme per a la ciutat, cap per als atletes ni els esports. Va donar la impressió que els atletes eren uns figurants, quan són el centre de l'esperit olímpic. Una vanitat excessiva típicament francesa, bastant insuportable.

No van posar la ciutat al servei del atletes i dels jocs. Va ser al revés: tot al servei de la grandeur.

Una cerimònia dispersa i massa llarga: cada país només va aparèixer 5 segons a la televisió i, en canvi, els balls de discoteca no tenien cap sentit i van durar massa estona.

El més positiu és que la pluja va posar a prova l'organització i ho van superar.

Espero que no creï un precedent de fer la inauguració fora de l'estadi.

Ni savis ni rics

2024-06-25T07:02:00.001+02:00

Article per al @TotMolins

L'alumna amb més bona nota de la meva promoció de batxillerat va estudiar filologia clàssica. Quan va dir-ho a casa hi va haver una decepció: els pares esperaven que fes una carrera, com ells deien, de pes. Fins i tot, alguns professors escèptics li preguntaven si volia ser mestra de llatí.

Sempre hi ha hagut una tensió economicista en els primers períodes de formació. Les humanitats no han gaudit de gaire prestigi. Els comerciants de l'Eixample i les classes mitjanes demanaven als mestres que ensenyessin les coses necessàries als seus fills, però tampoc massa coneixements, ja que si estudiaven gaire més, potser no seguirien la feina de casa. Una altra expressió que solia córrer és "això et farà més savi que ric". En canvi, a altres països, les literatures de grecs i llatins tenen una gran fama. A Anglaterra, per exemple, es passen de frenada i la cultura clàssica és un toc distintiu de les classes altes. No fa pas gaire corria per la xarxa un vídeo de l'antic primer ministre, el ximplet Boris Johnson, on recitava un fragment de la Ilíada en grec clàssic. Pot ser criticable, però no m'imagino cap membre de l'aristocràcia política i econòmica catalana recitant un autor clàssic de memòria.

Tot just acabada la pandèmia vam retrobar-nos uns quants d'aquell grup. Ella explicava que encara té motivació i sobretot, vocació. Treballa amb la tranquil·litat que dona la llibertat de càtedra i la fe del sembrador que espera que la feina d'avui un dia fructificarà. Les preocupacions venen per una altra banda: els estudis clàssics sempre han tingut una mala salut de ferro, però avui estan més en perill que mai. En la nova llei educativa, per primera vegada a la història d’Espanya, les matèries de grec i de llatí, com també la filosofia, no hi apareixen. Només ho fan com a matèries optatives i això diu molt poc en favor de la cultura occidental. Ara mateix, als nostres instituts hi ha més places que demandants de professors de grec i llatí. L'educació i la formació dels fills és una de les grans prioritats de tota família, però alhora hi ha mancança de professors. Falta gent que vulgui ser mestra. És una paradoxa.

El debat sobre el que han de ser l'ESO i el Batxillerat sempre estarà obert i també la discussió dels continguts. Però potser avui, els estudis secundaris no ens fan savis ni tampoc rics perquè ha baixat l'exigència. Hi ha matèries que si no te les explica un professor quan tens quinze anys, no te les explicarà mai ningú i a aquesta edat és fantàstic enamorar-se de la cultura grega i llatina, amb els seus herois, les seves tragèdies, la seva capacitat discursiva, la seva èpica... Els estudis no solament han de tornar a ser un ascensor social, sinó també el gran desvetllador de tota mena de vocacions, més enllà de fer-te ric o savi. Aquesta noia va ser la primera llicenciada de la família i explica amb agraïment com la professora de literatura va obrir-li la curiositat pel saber, ja que a casa seva només hi havia un llibre regalat per una caixa de pensions. És sàvia i es guanya prou bé la vida.

Coca de recapte

2024-06-04T01:27:00.000+02:00

Com tots els plats llegendaris, la coca de recapte té un origen disputat. Alguns diuen que és originària de la Noguera, mentre d'altres afirmen que des de sempre s'han cuinat a les comarques tarragonines i lleidatanes.

Els productes de l'horta, la proximitat del mar i la tradició de forners han fet que en l'actualitat és una coca ben típica de moltes comarques i se'n pot trobar també a #molinsderei a @pastisseria_cardona @cardona_molins.

Tradicionalment, la coca de recapte es pot menjar a qualsevol hora del dia i també és molt adient per acompanyar qualsevol pica pica.

La versatilitat de la seva massa fa que combini fantàsticament amb formatge de cabra i carbassó, tonyina amb ceba caramel·litzada, o assortiment de bolets

La Patum de Berga. Origen medieval

2024-05-21T00:01:00.004+02:00

Somniant-ne de tan utòpiques, les places i els carrers s'ompliren de festes. Perquè, si la glòria és una festa eterna, bé calia començar a tastar-les ací baix.
I, ves com, l'alegre Anglaterra, alegre abans de ser puritana, va eixelebrar-se a les «Festes dels Folls». Tots els camins, carrers i places es van enramar per Corpus, i Berga es va esborrajar amb la Patum.
La història de la gent medieval és una Patum de mil anys amb Àngels, dimonis, guites, gegants, nans, fums, fumeres, tirabol de gent.
I l'àliga de l'evangeli.
La nostra gent va viure les més belles hores de la seva història en aquest món, ferotge i ingenu, de festes i àliga evangèlica

Josep Maria Ballarín

Catalunya, terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts

El 2 de maig

2024-05-03T09:34:00.002+02:00

El 2 de mayo vist per Josep M. Ballarín. És boníssim: «Només de veure com els pinta mestre Goya, no hi haurà ningú que ho discuteixi. Carlos IV i la seva família feien la colla d'ases coronats més curta de gambals que hagin governat al sud dels Pirineus. I només hi faltava el Godoy amb el títol de «Príncipe de la Paz», mentre el poble li deia el Choricero» .

Rafael de Casanova

2024-04-29T23:27:00.003+02:00

Rafael de Casanova, conseller en cap del cap i casal, se'n va anar ferit al bon repòs de Sant Boi, va fer figa davant del Borbó i va morir com un burgeset de rebotiga. El cap degollat del general Moragues va penjar anys i anys al portal de Mar. Hem fet monuments al Rafael i ens hem oblidat de qui va morir amb honor.

Josep Maria Ballarín

"Catalunya terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts"

Si sou servits

2024-04-21T15:26:00.004+02:00

Feia anys que no sentia l'expressió "si sou servits". La diu la persona que comença a menjar al qui té al costat i no menja. Aquest pot respondre "doncs llepa't els dits"

Incerta glòria de Joan Sales

2024-04-14T08:23:00.003+02:00

De jovenet pensava que era un llibre religiós i m'atreia i em feia por

"... La set de glòria es fa, en certs moments de la vida dolorosament aguda.. molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat... És que no corria tanta pedanteria com ara...'

Jutjat de Pau

2024-04-13T07:23:00.002+02:00

Hauria preferit fer la substitució de la Jutgessa de Pau de Molins de Rei, la sra Anna Ribas en millors circumstàncies. Els jutjats de Pau estan presents en les localitats on no hi ha un jutjat de primera instància. Té competències en matèria civil, la més reconeguda és la celebració de casaments.

La seva celebració dona força jurídica i projecció pública a l'amor entre els contraents i la voluntat d'establir la seva convivència.

L'article 16 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que

2. El matrimoni només pot realitzar-se amb el consentiment lliure i ple dels futurs esposos.

3. La família és l'element natural i fonamental de la societat, i té dret a la protecció de la societat i de l'estat.

Un cretí

2024-04-08T13:51:00.004+02:00

Hi ha cretins, i els cretins no s'estan d’opinar. Sovint la seva opinió hi compta, perquè un cretí no és mai un cretí a seques: és, a més de cretí, buròcrata, marquès, advocat, fabricant, poeta, diputat provincial o qualsevol altra cosa important.

Joan Fuster (1922-1992)

Els cretins, a més, sempre són els altres

La cultura la fas o te la fan

2024-03-18T15:12:00.001+01:00

Article publicat a la revista Tot Molins

L’altre dia em vaig sorprendre donant copets a la taula amb els dos dits índex a ritme de reggaeton. No és d’estranyar que aquest ritme faci ballar qualsevol boomer en una boda a partir de la segona copa, perquè batega al mateix compàs que el cor. Una altra cosa és la lletra d’alguna cançó i la preocupació pot augmentar si tens fills amarats d’adolescència, amb el mòbil com a signe d’identitat i que cantussegen per casa mentre intentes explicar alguna cosa.

Una primera temptació serà culpar aquesta maleïda època, la indústria, les xarxes, etc. Uns culpables ben lluny del nostre abast, però que, si bades, es fan els amos de casa. Una altra temptació podria ser la clàssica censura: ser el policia que va irrompre al terrat dels Apple Corps durant el mític concert dels Beatles. Una altra reacció primària seria la del cap de vendes rondinaire que als anys 80 va retirar de la venda un disc de Loquillo y Los Trogloditas perquè hi havia una cançó que es deia “No bailes rock and roll en el Corte Inglés”. És com exigir el tancament de les franquícies de menjar ràpid perquè vols que els teus fills mengin saludable. No ens en sortirem amb aquestes solucions.

El pitjor càstig per a algunes lletres no seria una condemna merescuda contra la dignitat de la persona, sinó la nostra indiferència: zero descàrregues, zero euros. Un amic em comentava que, a més a més, plou sobre mullat. Aquestes lletres no són innòqües. Són un element més d’un còctel explosiu: sobreexposició a les xarxes, la pornografia, la violència contra les dones, un ambient nocturn enrarit, la facilitat per aconseguir drogues, els menors multireincidents, etc. Els pares tenim la percepció que no acabem de fiar-nos de l’ambient del carrer i que, en canvi, els nostres pares ho sabien fer? més bé, almenys en poblacions no gaire grans.

Hi ha vida més enllà dels productes culturals processats. Cada persona és una font de creació, sobretot quan no ens n’adonem, a través de l’exemple. Aquest amic m’explicava que ha decidit insinuar petjades que potser un dia esdevindran referents: va escriure a mà les postals de Nadal, deixa un programa de l’Auditori a prop d’on es guarda la xocolata, ha reduït els cops d’ull al mòbil, llegeix en veu alta algun text en format paper, s’ha adonat que anant a peu es parla més que si vas en cotxe, improvisa soparets, etc. Les receptes màgiques no existeixen i tots anem fent dos passos endavant i algun enrere. Hem de tirar del filó que som mediterranis i ser més una casa de colònies que no pas un hotel. Si l’ambient cultural familiar no el creem nosaltres, ens el crearan. A casa no som consumidors o súbdits: se’ns valora pel sol fet de ser qui som. Hi ha una xarxa i una indústria que permeten infinites descàrregues gratuïtes: es diu amor.

La capella de la Sagrada Família

2024-02-21T21:30:00.003+01:00

Fa un mes vaig veure un senyor que portava la capelleta. Em va venir el record de casa els avis. Li vaig preguntar què calia fer per apuntar-s'hi, li vaig donar el telèfon i guaita, la tindrem a casa durant una setmana.

Parastas

2024-01-23T10:39:00.002+01:00

Costumbre religiosa ortodoxa que consta en la celebración de una misa especial en recuerdo de la persona fallecida, a la que sigue un banquete de carácter ritual. En este caso, el parastas hubiera seguido a la exhumación del cadàver al cabo de siete años, siguiendo otra costumbre ortodoxa que, de acuerdo a un ritual religioso específico, prevé el lavado de los huesos con vino y una nueva inhumación del cuerpo.

—Sí, -prosiguió Pirgu, amorteciendo aún más la voz y la mirada-, ¡qué hermoso será! Y yo llevaré tus condecoraciones en un comí hasta la sepultura. Y, al cabo de siete años, cuando te desentierren para el gran parastas, apuesto que te encontrarán igual de emperifollado, igual de tieso y peripuesto, sin ninguna caña, como un encurtido bañado en mercurio y alcohol, como un pimiento moruno escabechado.

Mateiu I. Caragiale
Los depravados príncipes de la vieja corte

Parlar amb els morts

2024-01-18T17:47:00.003+01:00

Ja fa 31 anys que va morir l'avi i el seu record suau m'acompanya. A tots quatre els tinc presents i a vegades els explico coses, no es tracta d'una bogeria no perillosa.

El vi

2024-01-17T13:13:00.004+01:00

Aquesta setmana estic llegint "París era una fiesta" d'Ernest Hemingway i comparteixo aquí algun fragment que em crida l'atenció.

Aquest parla del vi. Com que va escriure el llibre als anys 20 del segle passat em fa gràcia el concepte que es tenia del vi. Actualment, almenys jo, no bec vi cada dia. En canvi, a casa dels meus avis sempre hi havia una ampolla de vi a taula. De fet, molts cops anava a omplir la garrafa a la botiga del poble. Aquest costum de beure vi a cada àpat és el mateix que explica Hemingway, que era nord-americà i li va sorprendre aquest costum europeu:

«En Europa el vino era algo tan sano y normal como la comida, y además era un gran dispensador de alegría y bienestar y felicidad. Beber vino no era un esnobismo ni signo de distinción ni un culto; era tan natural como comer,e igualmente necesario para mí, y nunca se me hubiera ocurrido pasar una comida sin beber vino, sidra o cerveza»

Xavi Hernández

2024-01-15T10:23:00.004+01:00

Com diria Winston Churchill, Xavi Hernández és un home modest amb molts motius per ser-ho. Estem en construcció, diuen