El socialisme és internacionalista. El socialisme té en la lluita en favor d’una globalització justa una de les seves principals causes en aquest moment històric.

Els països pobres no poden sortir del “cercle viciós de la pobresa” per sí mateixos: cap país pot créixer econòmicament si els seus ciutadans no poden menjar, estan malalts, són analfabets o no tenen accés a l’aigua potable. Per això, per trencar el “cercle viciós de la pobresa” els països rics del món es van comprometre a principis dels anys 70 a dedicar el 0’7% del PIB a Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD).

El poble de Catalunya, a través del seu Parlament, va assumir aquest compromís de manera formal quan es va aprovar la Llei Catalana de Cooperació. Els Plans Directors de Cooperació aprovats pel Parlament de Catalunya l’han anat actualitzant. El Pla Director 2011-2014 preveu assolir el 0’7% (en aquella part que li correspon a Catalunya, que és exactament un 0’077% del PIB català) l’any 2015, seguint el compromís que han assumit els països de la UE (assolir el 0’7 en AOD pel 2015).

Però la nostra solidaritat no s’acaba amb la cooperació al desenvolupament. El nostre compromís amb un món més just passa, de manera tant o més prioritària, per reformar de manera radical les regles de l’economia mundial:

a)      cal regular els mercats financers per tal que deixin de funcionar com un casino especulatiu i es posin, d’una vegada, al servei de l’economia productiva.

b)      cal fer compatible el comerç mundial amb els drets laborals dels treballadors dels països pobres

c)       cal que dotar de regles més justes el comerç mundial: no pot ser que només liberalitzem aquells sectors en què els països desenvolupats tenim les de guanyar: no pot ser que l’agricultura del Nord estigui fortament subvencionada i que els països del Sud no puguin protegit la seva indústria

d)      cal lluitar contra els paradisos fiscals, refugi de l’evasió fiscal i del diner procedent de l’economia criminal

e)      cal condonar el deute extern dels països pobres: és un llast insuportable per al seu desenvolupament social

Cal això i moltes altres reformes (en matèria de patents, de recursos minerals, d’institucions internacionals, etc.) per tal de dotar l’economia mundial d’unes regles justes. Unes regles que posin la globalització al servei del desenvolupament social dels països més pobres. Unes regles que ens permetin eradicar la fam i la pobresa, complir els Objectius del Millenni, aconseguir que tots els ciutadans del planeta puguin convertir aquells drets que els han de permetre viure amb dignitat en realitat. Aquesta hauria de ser la principal missió del socialisme –sigui del país que sigui- als inicis del segle XXI.

I el Programa electoral del PSC és perfectament conscient d’aquesta exigència. Mireu sinó alguns dels seus compromisos en matèria de cooperació i desenvolupament (punts 3.8.4. i 3.8.3.):

Treballar per a reformar el sistema financer, per introduir una millor regulació i més rigor en la seva aplicació. Cal donar seguretat i estabilitat al sistema, posar-lo al servei de l’economia real i no de l’especulació.

La introducció d’una taxa sobre les transaccions financeres internacionals.

Col·laborar en la tasca d’acabar amb el paradisos fiscals, el frau i l’evasió fiscal i intensificar la lluita contra el blanqueig de capitals.

Defensar una millor coordinació, harmonització i transparència del sistema financer a nivell europeu i internacional.

Donar suport a les polítiques de condonació total o parcial o de moratòria del deute extern dels països en vies de desenvolupament, condicionada a la inversió en la creació de serveis socials bàsics per a la ciutadania, principalment en matèria de salut i educació.

Continuarem amb els programes de solidaritat i cooperació. Promourem a través d’aquesta tasca:

– L’educació, la salut i la potenciació del teixit productiu el desenvolupament humà sostenible des de la seva perspectiva més àmplia: social, econòmica i ambiental.

– L’enfortiment institucional. Dissenyarem la cooperació internacional de manera que transfereixi els coneixements que permetin implantar i desenvolupar l’Estat de Dret, el respecte dels drets humans, la resolució de conflictes i l’enfortiment de la societat.

– La consecució dels Objectius del Mil·lenni fixats per les Nacions Unides.

– Un sistema de comerç internacional més just, que respecti els drets dels treballadors i les treballadores i la protecció del medi ambient. Ho farem segons els criteris de la Ronda de Doha.

– L’accés de la dona a l’educació i a la salut, i protegirem la seva llibertat i dignitat.

– La cultura de la pau i la resolució pacífica de conflictes.

Fomentarem el codesenvolupament com un dels instruments més eficaços en la gestió compartida dels fluxos migratoris. Cercarem una acció coordinada amb la població immigrada en les polítiques de cooperació que s’efectuïn en les seves poblacions d’origen.

Aconseguirem destinar el 0,07% Del PIB a la cooperació internacional a finals del 2015. Pararem especial atenció en els programes de codesenvolupament i de relació amb els països originaris de les noves ciutadanes i dels nous ciutadans.

Participarem en els processos de debat i recerca dels nous mecanismes de finançament per a la solidaritat i cooperació al desenvolupament. La fuga de capitals, la pèrdua d’ingressos fiscals, la competència fiscal, els preus de transferència i l’elaboració de varies formes d’instruments financers són alguns dels àmbits de debat i estudi.

Toni Comín

La solució a la crisi econòmica passa per Europa. La crisi, en efecte, ha refermat algunes de les conviccions que des del socialisme democràtic ja teníem, des de fa temps, respecte de la construcció Europea.

Primera: una moneda única necessita un govern que la defensi. Un govern, no vint-i-cinc. L’euro necessita un govern econòmic europeu, per defensar els Estats de la Unió dels atacs especulatius dels poders financers en els mercats de deute públic. Un govern econòmic europeu vol dir posar les bases i avançar decididament cap a la creació d’un Fons Monetari Europeu -del qual el Mecanisme per a l’Estabilitat Financera pactat aquesta primavera a Brusel·les no deixa de ser l’embrió-. Vol dir una Agència europea del deute públic, els cèlebres “eurobons”, que permeti als països més vulnerables  beneficiar-se de la fiabilitat dels països m.  contribuiria a frenar els atacs contra els països més dèbils. Vol dir coordinar les polítiques macroeconòmiques entre els diferents membres de la Unió: està demostrat que si intentem créixer tots junts creixerem el dobles que si cada país intenta activar el seu creixement pel seu compte.

Segona: per superar els dèficits públics que la crisi econòmica ha generat als Estats europeus, no tot haurien de ser retallades de la despesa i emissions de deute en uns mercats presos pel pànic –o per la caradura especulativa-. Hi ha una tercera sortida: una reforma fiscal que ens permeti gravar el capital financer, els grans patrimonis, els beneficis de la banca o sobre els bons dels directius addictes a les rendibilitats (immorals) a curt termini, entre d’altres. Però aquesta reforma fiscal necessita un grau molt més alt d’harmonització fiscal a escala Europea: potser que les forces de l’esquerra europea ens posem mans a l’obra ràpidament per aconseguir-la. Una primera proposta, llançada pel Partit Socialista Europeu, és la taxa sobre les transaccions financeres. Som-hi! Amb aquesta i amb totes aquelles que ens permeti recuperar la progressivitat que els nostres sistemes fiscals han anat perdent en aquests darrers anys a compte de la globalització financera.

Tercera: la reforma financera de l’Obama potser ha estat moderada: però al menys ja és realitat. Però la reforma financera de la Unió Europea brilla per la seva absència. Basilea III ens permetrà garantir una major estabilitat del sistema financer. Però cal fer moltes més coses per evitar que els mercats financers –aquells que primer van provocar la crisi, que després van exigir ser rescatats i que ara especulen a compte del deute públic que els governs emeten per pagar la factura de la crisis que ells han provocat- segueixin debilitant els nostres Estats del benestar a cop d’inestabilitat i de bombolles especulatives. Entre elles: prohibir les operacions “a curt” (i al descobert) amb deute públic. Des dels governs nacionals, cadascun per separat, és difícil domesticar els nostres mercats financers, altament globalitzats. Només un govern europeu –d’esquerres- podria dictar les regles del joc per tal a aquells que avui es dediquen a posant en risc el pacte social que Europa ha construït al llarg de tot un segle deixin de fer-ho.

Des d’un govern com el de Catalunya també podem treballar per tot això. I el Programa electoral del PSC aposta per fer-ho quan diu:

“Hem après que han de ser les institucions europees les que gestionin una situació de crisi com la que hem viscut. Per això treballarem perquè estiguin més enfortides i millor coordinades. Donarem suport a les reformes del sistema financer a Europa i recolzarem la demanda de gravar les transaccions financeres. Tirarem endavant una política sobre les pràctiques del sector financer que impossibiliti un daltabaix com el que hem patit i que permeti redistribuir de manera més equitativa els beneficis que generar una economia de mercat oberta i lliure. Acordarem amb les caixes catalanes que no promoguin ni participin en fons o altres instruments financers d’alt risc i que reforcin la seva responsabilitat social corporativa. (punt 2.1.1.)”

Toni Comín

La política no està a l’alçada de la natura. El nostre sistema econòmic -capitalista, productivista, consumista, que fa en el qual el creixement és una necessitat ineluctable- xoca de manera ineludible amb els límits del nostre medi ambient. El nostre model energètic es basa en uns combustibles fòssils que, a més de ser finits, provoquen directament l’escalfament de la terra i el canvi climàtic; i en alguns casos, com el del petroli, l’esgotament definitiu està a la volta de la cantonada.

La petjada ecològica de les societats occidentals és insuportable. Per generalitzar el nivell de consum dels països rics a la resta del planeta, caldrien més de quatre, més de cinc, més de sis planetes Terra. L’actual model de depredació ambiental de les societats desenvolupades només és “sostenible” al preu de preservar intactes les actuals desigualtats mundials i mantenir pràcticament la meitat de la població mundial (un 40%) en situació de pobresa.

El més trist de tot és que aquest model de creixement material inherent al capitalisme, amb pretensions de ser il·limitat, no només posa en risc la nostra natura, sinó que ni tan sols ens fa més feliços. Els sociòlegs que estan intentant mesurar amb indicadors aptes per a la comparació els índexs de felicitat de les diferents societats del planeta, ens diuen que els països més rics es compten entre els més “desgraciats”.

En el tema ambiental, cal saber combinar la determinació del llarg termini –sortir de l’actual model de “desenvolupament”- amb els realisme dels passos concrets, de les reformes precises, acompanyades sempre de la pedagogia necessària. Hi ha qui creu, encara, que la introducció de criteris verds en es nostres estratègies de creixement econòmic pot posar en risc la nostra competitivitat. Res més fals! Pensar així és seguir ancorat en el passat.

L’ “economia verda” no és només una necessitat: és també una oportunitat per a la innovació, la recerca i el desenvolupament. I, com sabem, res millor per a la nostra economia que deixar de créixer a base de “totxos” i posar-se a créixer a base d’”innovació” (idea nº 2). LINK Alguns àmbits concrets evidencien de manera immediata aquesta aliança entre sostenibilitat ecològica i innovació econòmica:

a)      les energies alternatives i renovables; en els propers anys faríem bé de prestar el màxim d’atenció, entre d’altres, a la solar termoelèctrica i a l’eòlica off-shore (molins de vent en alta mar).

b)      l’eficiència i l’estalvi energètic, que ens obren un camp immens per fer cases que gastin menys energia per escalfar-se i refredar-se; vehicles que consumeixin menys energies (atenció al cotxe elèctric!!); empreses menys intensives en l’ús de l’energia, etc.

c)       la gestió dels residus, que ens han de permetre millorar l’impacte de les nostres empreses, la nostra indústria i la nostra agricultura sobre l’aire, l’aigua i la terra;

d)      la rehabilitació i el reciclatge, que ens haurien de permetre estalviar de manera massiva en materials no renovables o de renovació lenta i en matèries primeres en general

El programa electoral del PSC dedica una atenció especial a l’ “economia verda” com una oportunitat per a la innovació i per al desenvolupament ambientalment sostenible. LINK

Però destaquem, sobre tot, una de les Propostes per Catalunya del president/candidat Montilla: el Fons d’Eficiència Energètica, que preveu la creació de 20.000 llocs de treball verds.

Toni Comín

Un govern d’esquerres no seria un govern d’esquerres si no fes de la lluita contra l’exclusió social una de les seves prioritats. No des de l’assistencialisme, sinó des dels drets i des de  l’empoderament dels nostres ciutadans i ciutadanes, perquè siguin autònoms, perquè siguin lliures i puguin tenir una vida material digna.

Vam aprovar a finals de la legislatura la llei de prestacions socials de caràcter econòmic, gràcies a la qual cap pensionista cobrarà pensions inferiors al llindar de la pobresa –de l’Indicador de Renda de Suficiència (IRSC), per ser més precisos, que ve a ser un indicador català de no-pobresa-. Avui, més de cent-mil pensionistes se’n beneficien.

Hem acollit a la Renda Mínima d’Inserció (RMI) més de 15.000 aturats que han quedat sense feina, sense prestació d’atur, sense subsidi no contributiu, sense cap de les prestacions de protecció per a desocupats que preveu el nostre sistema de Seguretat Social. La RMI és l’últim graó de la nostra xarxa de protecció social. Sense la RMI, uns quants milers de famílies catalanes passarien gana. Si abans de la crisi eren aproximadament 12.000 les famílies catalanes les que estaven acollides a la RMI, avui s’acosten a les 30.000. En plena crisi, malgrat les estretors pressupostàries, no només no vam estrènyer la porta de la RMI sinó que la vam ampliar: abans calien 12 mesos sense ingressos per tenir dret a la RMI; avui només són 6. Quan la cua i la despesa de la RMI creixien, en comptes de limitar la despesa vam facilitar l’accés. Això són fets: fets que defineixen un govern de progrés.

Hem fet el Pla d’Inclusió Social de Catalunya. Hem fet la Llei de Barris. Hem fet la Llei de Serveis Socials. Amb tot això, també lluitem contra la pobresa. De fet, la millor manera de lluitar contra la pobresa és tenir un Estat del benestar potent, que garanteixi la igualtat d’oportunitats, l’educació i la salut; un mercat de treball que doni oportunitats a tothom i que generi ventalls salarials el més igualitaris possibles, donat que la pobresa de les nostres societats -en tant que pobresa relativa- no és més que una derivada de la desigualtat; i una Seguretat Social que ofereixi pensions dignes a tots aquells que ja no poden treballar.

Però, al costat d’això, sempre caldran polítiques específiques per atacar els reductes d’exclusió social, per prevenir-los i per eradicar-los. Entre la desena llarga de Propostes per Catalunya –les propostes “estrella” del programa electoral del PSC- que el candidat socialista, el president Montilla, ha llançat durant aquesta campanya, n’hi ha dues que estan directament dedicades a la lluita contra la exclusió i que no podem sinó aplaudir de manera entusiasta:

a)       el Pla de Lluita contra la Pobresa, que té com a objectiu acabar amb la pobresa infantil, reduint el nombre de famílies amb fills en situació de pobresa, finalitzar amb una de les mes grans injustícies socials que és la transmissió de pobresa d’una generació a la següent. Pla de lluita contra pobresa

b)       El Fons d’Innovació i Desenvolupament Social, un instrument financer per promoure les iniciatives socials innovadores, al servei del tercer sector i dels emprenedors socials. Propostes per a Catalunya nº2-FONS D’INNOVACIÓ I DESENVOLUPAMENT SOCIAL (FIDES)

A més d’aquestes dues propostes, afegim la part de l’Acord Programàtic entre Ciutadans pel Canvi i el PSC en el qual es fa referència a aquesta qüestió:

Renda Bàsica de Ciutadania: la reflexió de les forces polítiques d’esquerres sobre l’enfortiment i la modernització dels Estats del Benestar, als inicis del segle XXI, ha d’incloure un debat aprofundit sobre aquesta proposta i estudiar de manera rigorosa i detallada la seva viabilitat financera. En el marc d’aquest debat, caldrà tenir en compte les previsions de l’Estatut sobre la renda garantida de ciutadania -l’accés a la qual segons l’Estatut és un dret d’aquelles persones o famílies que es troben en situació de pobresa per tal d’assegurar-los els mínims d’una vida digna- i promoure el seu desplegament. En el mateix sentit, caldrà vetllar perquè l’acord entre els agents socials i el govern sobre la reforma de la Renda Mínima d’Inserció -assolit en el marc de l’Acord Estratègic- es concreti, durant la propera legislatura, per mitjà de la reforma legislativa de la llei de la RMI.

A les propostes inicials del PSC, des de CpC s’han afegit alguns temes també cabdals com són:

a)      el debat sobre la Renda Bàsica i les seves possibilitats d’implantació

b) el desplegament de la reforma de la Renda Mínima d’Inserció pactada al final d’aquesta legislatura entre el govern, la patronal i els sindicats

A això, només cal afegir la millora pendent de la Llei de prestacions socials de caràcter econòmic: la supressió del límit del 25% per a les pensions no contributives (PNCs). Expliquem-nos: la normativa estatal impedeix que les comunitats autònomes complementar les PNCs –que paga el govern central- en un valor que superi el 25% de l’import de la pròpia PNC. Amb això, els beneficiaris de PNCs de Catalunya –a diferència de la resta de pensionistes acollits a la Llei de prestacions socials de caràcter econòmic- no poden cobrar un complement que els situï en el llindar que marca l’IRSC- i per tant segueixen tenint ingressos per sota del llindar de la pobresa. Cal canviar aquesta limitació que imposa la legislació estatal i el Parlament hauria de prendre la iniciativa enviant una Proposició de Llei al Congrés per tal d’aconseguir-ho. Aquest és un dels nostres compromisos per a la propera legislatura.

Toni Comín

Catalunya amb l’educació es juga l’entrada en plenitud de condicions en l’economia del coneixement; la garantia per avançar cap a una economia basa en la innovació, la recerca i el desenvolupament; la capacitat per activar la nostra productivitat i, en conseqüència, la nostra prosperitat econòmica.

Catalunya amb l’educació es juga el seu nivell de justícia social, la fortalesa amb que defensa la igualtat d’oportunitats. Perquè una societat justa és aquella que ofereix a tots les mateixes possibilitats de prosperar, hagin nascut en la família que hagin nascut, hagin nascut en el barri en el qual hagin nascut. I en aquest objectiu, l’escola té –segueix tenint- un rol insubstituïble.

Catalunya amb l’educació es juga la integració social i cultural dels immigrants, es juga la possibilitat de construir una convivència que per una banda respecti les identitats de tothom i per l’altra eviti la consolidació de comunitats aïllades que es desconeixen entre sí. Volem una integració intercultural: ni assimilacionista ni comunitarista.

Catalunya amb l’educació es juga, encara que a vegades ho oblidem, l’eradicació de la pobresa. Perquè la lluita contra la pobresa infantil –segons expliquen tots els experts- és la millor manera d’evitar l’exclusió i la marginació entre els adults. La manera més segura d’assolir l’objectiu irrenunciable per tot partit socialista d’una societat sense pobresa.

Catalunya amb l’educació es juga la seva condició de societat culta, humanista, la seva vocació secular per l’art i la creació, la seva naturalesa de societat cívica i educada, feta de ciutadans orgullosos dels seus drets i respectuosos dels seus deures. I es juga, també, la pervivència de la seva identitat nacional i la conservació, la salut i l’evolució de la seva llengua.

Probablement, avui, el problema número u del nostre país és l’alta taxa de fracàs escolar: prop d’un terç dels nostres joves no acaben l’educació obligatòria. Tot i aquesta xifra preocupant, avui, quan a les nostres aules hi ha un 14% d’alumnes nascuts fora de Catalunya, el fracàs escolar és 2 punts inferior a l’any 2003, quan van començar els governs d’esquerres liderats pel PSC.

Per superar de manera satisfactòria tots aquests reptes necessitem:

a)      Un sistema de titularitat pública d’escoles bressol (educació de 0-3 anys) capaç de donar servei a totes les famílies del país, independentment del seu nivell de renda. En aquests darrers anys s’ha fet el què no s’havia fet mai fins ara en aquest camp (més de 30.000 places en 5 anys) però hem d’acabar de reblar aquest clau fins al final. Així acabarem amb la pobresa infantil.  Pograma PSC sobre escoles bressol: 4.2.3. COMPENSAR LES DESIGUALTATS PER GARANTIR LA IGUALTAT

b)     Una escola finançada amb fons públics de la millor qualitat. Per a això, és bàsic que el sistema escolar eviti la fractura entre les dues xarxes finançades amb fons públics: la pública i la concertada. I la manera d’aconseguir això és que l’escola pública tingui uns nivells de qualitat similars –o superiors- als de la concertada. La llei d’educació posa les bases per aconseguir-ho: millora del finançament per càpita, autonomia dels centres, empoderament dels directors i creació de la “direcció de centres educatius” com a carrera professional específica, mecanismes d’avaluació dels centres, etc. Així acabarem amb el fracàs escolar. Programa sobre EDUCACIO

c)      Una xarxa escolar capaç d’evitar la concentració dels immigrants en uns determinats centres i amb una dotació adequada d’“aules d’acollida”. El nou mapa de zones escolars i les comissions municipals de matriculació, també en el marc de la Llei d’educació, ens permeten avançar en la bona direcció pel què fa a aquests objectius. Programa sobre Immigració i Educació: 1.6.6. ASSEGURAR UNA EDUCACIÓ INTEGRADORA I DE QUALITAT

d)     Un sistema de formació professional a l’alçada de les necessitats de les nostres empreses. S’ha acabat l’època en que la FP era la “sortida de segona” per aquells que no volien seguir estudiant “pel camí normal”. La reforma de l FP ha estat una de les prioritats del govern en aquesta legislatura: hem impulsat un nou model d’FP que, tot i la crisi, ja està començant a donar els seus fruits. Programa sobre FP: 4.2.2. ASSEGURAR L’ÈXIT EDUCATIU-MILLORAREM ELS RESULTATS I LA

e)      Universitats excel·lents -capaces de competir amb les millors d’Europa- tant pel què fa a la formació com a la recerca. Necessitem universitats que siguin capaces de preparar els nostres estudiants per al mercat de treball; capaces de connectar-se adequadament amb el món productiu, molt especialment, pel què fa a la recerca i a la innovació; i, al mateix temps, capaces de seguir sent les principals dipositàries de tota la nostra tradició humanística i cultural. Programa sobre Universitats

I, al mateix temps, mai no hem d’oblidar que tots aquests reptes el nostre sistema educatiu –des de les escoles bressol a la universitat, passant per l’escola primària, la secundària, el batxillerat i la FP- no els pot afrontar tota sola. Si el nostre sistema educatiu, en aquestes batalles prioritàries, no és degudament acompanyat fracassarà. Acompanyat per les famílies, per la societat civil, pels mitjans de comunicació, per la societat civil, per les empreses i per les institucions, començant pels ajuntaments i acabant pel govern. El repte de les nostres escoles són els reptes de tots nosaltres en tant que ciutadans que vivim junts, són els nostres reptes en tant que societat.

Per això, el programa electoral del PSC dona tanta prioritat a tots aquests temes. Us convidem a conèixer les propostes en cadascun d’aquests àmbits.

Toni Comín

Una administració pública eficient i moderna: aquesta és una assignatura en la qual Catalunya, com ha país, hauria d’aspirar a excel·lir cada vegada més.

Per això, la reforma de la nostra administració pública és un dels apartats en el qual el Programa electoral del PSC es deté de manera més profusa i detallada. (Punt 3.2.4 del Programa 2010 del PSC) Per això, aquest és un punt que no vam voler que faltés en l’acord programàtic entre el PSC i Ciutadans pel Canvi de cara a aquestes eleccions.

Els i les socialistes, els i les progressistes, sabem que els ciutadans només creuran en els serveis públics si constaten que els seus diners s’administren de manera eficient, equitativa i responsable. Hi ha un cercle virtuós entre una política fiscal robusta i una administració pública que funcioni bé.

Un Estat del benestar de primera –comparable als millors d’Europa- com el que volem per a Catalunya requereix una determinada contribució fiscal (vegeu idea nº 5). Però els ciutadans només estaran disposats a pagar impostos:

a)      si constaten que paga tothom que ha de pagar i que ningú fa trampes per no pagar: és a dir, si constaten que es lluita de manera decidida i efectiva contra el frau fiscal;

b)      si estan segurs que des de l’administració pública no es desvien els fons públics per a fins il·lícits: és a dir, si hi ha mecanismes contundents que fan difícil –per no dir impossible- la corrupció;

c)       si els demostrem que els diners dels seus impostos es gasten en aquelles polítiques que realment mereixen prioritat: és a dir, si la despesa pública està regida per criteris d’equitat, d’igualtat d’oportunitats i de justícia social;

d)     i si tenen la certesa que l’administració pública -que es finança amb els seus impostos- treballa de manera àgil i eficient: és a dir, sense perdre’s en circuits innecessàriament burocràtics, fent de la simplificació i de la racionalització dels processos i de les estructures la guia constant de la seva actuació.

No per casualitat, els països del món amb millors Estats del benestar són aquells amb impostos més progressius i, al mateix temps, aquells amb menys frau fiscal, amb menys corrupció, amb més igualtat social i amb una administració més eficient.

Algú ens dirà que en un país llatí no podem aspirar a un Estat del benestar com el d’aquests altres països d’Europa, de tradició luterana. Els socialistes creiem que el destí d’un país no està escrit per la tradició cultural de la qual prové, sinó pels reptes col·lectius que es proposa de cara al futur. I no creiem que els catalans i les catalanes tinguem cap motiu per renunciar a viure en una societat més justa, la qual cosa significa: un Estat del benestar més potent, una estructura fiscal més robusta i redistributiva, i una administració pública més eficient, que faci del frau i de la corrupció veritables excepcions.

Toni Comín

L’evolució d’una democràcia estrictament representativa a una democràcia participativa no ens sembla només possiblitat dels nostres sistemes polítics: ens sembla més aviat una tendència de fons que té alguna cosa d’inevitable. Avui, amb la perspectiva històrica, ens semblaria impossible que la democràcia censatària –en la qual només votaven els homes adults i amb un cert nivell econòmic- no hagués evolucionat cap a la democràcia de sufragi “universal” masculí i d’aquesta al sufragi plenament universal (masculí i femení). De la mateixa manera, creiem que el pas d’una democràcia en la qual tot ho decideixen els partits –per bé que elegits pels ciutadans- a un altre tipus de democràcia en la qual els propis ciutadans participen directament en la presa de decisions és en certa mesura irreversible i aquesta tendència només pot anar a més.

Quan analitzem l’evolució històrica dels nostres sistemes democràtics, constatem que un paradigma no suprimeix els mecanismes del paradigma anterior, sinó que els amplia. Expliquem-nos. En la democràcia censatària només voten homes rics; en la democràcia representativa, aquests segueixen votant, però a més voten també la resta de ciutadans adults. En la democràcia representativa totes les decisions es prenen al Parlament i en els governs, ja siguin municipals, autonòmics o centrals; en la democràcia participativa el Parlament i els governs segueixen prenent decisions, però ja no ho fan en exclusiva. Perquè, al costat dels Parlament i dels governs, s’instauren mecanismes de participació directa dels ciutadans: per informar-se i deliberar, per proposar mesures, per votar i per decidir, per controlar el compliment de les decisions i per avaluar els governs, etc.

Ningú parla, doncs, de prescindir dels partits. Només parlem de acabar amb el monopoli del poder polític del qual han gaudit en l’actual model de democràcia. Si de cas, pel què fa als partits, del que es tracta és de fer-los més democràtics, més meritocràtics i més transparents.  “La democràcia no és només votar cada quatre anys”. Aquesta sentència s’ha convertit ja en un lloc comú dels nostres dies. ¿Hi estem d’acord? Si la resposta és afirmativa, aleshores hem de construir aquells mecanismes que permetin als ciutadans participar en el dia a dia de les nostres democràcies, més enllà del dia les eleccions.

Són tres –al nostre entendre- els camins per donar als ciutadans espais de participació:

a) mecanismes de democràcia directa: referèndums, consultes ciutadanes, iniciatives legislatives populars (ILPs), consells ciutadans, pressupostos participatius, etc.

b) democratitzar els partits polítics, en tant que seguiran sent els principals instruments d’intermediació entre els ciutadans i les institucions

c) els moviments socials, la societat civil, les associacions i les ongs com a organitzacions que serveixen també per intervenir en el procés polític: influint en l’agenda de les institucions públiques, participant en la deliberació sobre els afers col·lectius, condicionant les decisions, controlant l’acció dels governs i parlaments, etc.

Així, la democràcia participativa seria la suma intel·ligent i complementària de dos universos: el de la democràcia representativa (on els partits representen els ciutadans) i el de la democràcia directa (on els ciutadans decideixen directament, sense representació i ni intermediaris).

Ens sembla que l’evolució dels nostres sistemes polítics cap a un model de democràcia més participativa té alguna cosa d’imparable. Una ciutadania més culta, més educada, més informada, més exigent, reclama un paper més actiu en el marc de les nostres democràcies. Tanmateix, la història –tampoc la història dels sistemes polítics- no avança per sí sola, al marge de la voluntat de les persones que la fan. El pas de la democràcia censatària cap a la democràcia de sufragi universal, tot i que ens pugui semblar necessari i inevitable, no hagués estat possible si no hagués estat per tots aquells homes i dones que van lluitar, en el seu moment històric, per fer possible aquest salt endavant.

El mateix podríem dir, doncs, de l’evolució que ens està conduint –ja avui- de la democràcia estrictament representativa (dels partits) a la democràcia participativa (dels ciutadans). Per una banda, sembla estar conduïda per la lògica de la necessitat. Per l’altra, com qualsevol altra evolució històrica, tampoc aquesta serà possible si no hi ha una acció col·lectiva, conscient i perseverant, que la fa possible. La democràcia participativa és el futur dels nostres sistemes polítics: però que aquest futur arribi dependrà de nosaltres.

Acabo –si m’ho permeteu- amb una reflexió final. Hi ha qui va a favor de la història. Hi ha qui hi va a remolc. Hi ha, fins i tot, qui hi va en contra. De fet, sempre ha estat així, des de l’inici dels temps. La qüestió, la veritable qüestió, és elegir en quin grup es vol situar cadascú.

Toni Comín

Els experts que havia convocat el govern, recordem-ho, havien fet una molt bona proposta de llei electoral: llistes desbloquejades amb vot preferent (el que generalment es coneix com llistes obertes); vegueria com a circumscripció electoral; transparència i rendiment de comptes per part dels partits; estalvi i control de la despesa electoral; i, pel què fa a l’atribució d’escons, un punt intermig entre la proporcionalitat pura que defensa el PSC i la situació actual que beneficia clarament a CiU.

CpC va treballar dur, durant sis mesos, i va aconseguir 90.000 signatures pels carrers i les places de tot Catalunya. La nostra proposta, basada en la dels experts, preveia llistes encara més obertes (amb més vots preferents, per dir-ho tècnicament); preveia també un mecanisme de control del compliment de les promeses electorals; apostava un sistema electoral una mica més proporcional que no el de la proposta dels experts, però sense arribar a la proporcionalitat pura; i introduïa un element innovador i audaç: el Parlament “acordió”, segons el qual els escons a repartir augmenten o disminueixen en funció de la participació. Com més abstenció, menys escons té el Parlament: és una manera que la participació passi a ser una prioritat encara molt més gran dels partits.

Mireu la web de la ILP per una Llei electoral de Catalunya; hi trobareu la crònica d’una aventura col·lectiva molt gratificant. Gràcies a la ILP de CpC, per primera vegada a la història els partits catalans van crear una ponència parlamentària per elaborar la llei electoral, que d’acord amb l’Estatut només es pot aprovar per majoria qualificada (és a dir, amb els vots de CiU i del PSC, com a mínim).

Al final, al darrer minut, tots els partits van acabar renunciant a les seves propostes i acceptant la proposta dels experts. Tots els partits… excepte CiU!! Per això, si Catalunya avui no té llistes obertes, no té circumscripcions més petites, no té una llei pròpia, és gràcies a CiU. Perquè CiU no ho ha volgut. Diguem-ho clar: tothom va cedir, menys ells. Els fets són els fets.

Sabem que una llei electoral no és una “poció màgica” que solucioni tots els problemes del nostre sistema polític. A Catalunya, com a la resta d’Europa, com a la resta de democràcies avançades, hi ha un greu problema de desafecció: una desconnexió entre la ciutadania i les institucions, una mirada bastant negativa cap als partits. La llei electoral no resol tot això per sí sola. Però és evident que més transparència, més rendiment de comptes, llistes més obertes, circumscripcions més petites… tot això contribueix clarament a lluitar contra la desafecció.

Per això, des de Ciutadans pel Canvi vam tenir molt interès en que l’acord programàtic amb el PSC de cara a les properes eleccions inclogués, a més de la reforma federal (idea nº 9), una aposta clara per la llei electoral de Catalunya. I així figura a l’acord, d’acord amb el qual el Grup Parlamentari Socialista, en la propera legislatura, es compromet a votar a favor de la ILP quan aquesta passi pel debat de totalitat (el debat d’admissió a tràmit) en el proper Parlament.

La ILP serà, sens dubte, un dels primers temes que veurà el nou Parlament. I aquell dia, veient com vota cada grup parlamentari, quedarà clar qui aposta per la regeneració del nostre sistema polític i qui es conforma amb que les coses segueixin com estan.

Toni Comín

A l’Aula Magna de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (Universitat Ramon Llull), plena de gom a gom, Toni va compartir taula amb Josep Lluís Cleries– CiU, Pere Bosch – ERC, Rafael López – PP i  Laura Massana – ICV-EUiA per parlar dels temes proposats per l’alumnat: polítques generas de joventut, gent gran i immigració.

El moderador, Oscar Mateos, va obrir el debat constatant que “la sala plena mostra que la politica aixeca interès i expectativa encara que sembli el contrari”.

Toni va recomenar consultar el programa electoral del PSC davant la impossibilitat d’explicar en el temps disponible totes les propostes pels joves, la gent gran i la immigració, tot afirmant que la credibilitat d’aquestes propostes està avalada per la feina feta aquest 7 anys de covern d’esquerres. I el més important, una qüestió de fons “Hem fet que la política social estigui basada en drets, més enllà de donar prestacions”.

En defensa de l’Estat de benestar que “és avui més fort a pesar de la crisi, i amb el repte superat d’haver incorporat més d’un milió d’immigrants, i aixo es pel que s’ha invertit en aquest 7 anys”.

Respecte a les propostes concretes va enumerar algunes: creació d’una Secretaria de la gent gran, programes d’ocupació i xarxa de serveis per a joves. Aclarint que les polítiques per a joves són polítiques d’incentius no “subvencions per a ganduls” (en referència a les mesures aderçades als ni-ni)

Sobre la immigracio va afirmar que “es una oportunitat pel nostre pais, i el que hem de garantir uns barris dignes, amb mediació i amb l’aplicació de la llei d’acollida, i treballar per garantir l’Estat de benestar per tothom”

Davant l’acusació de Josep Lluís Cleries de que el govern ha fet polítiques assistencialistes va defensar que “no fem assistencialisme, fem política de drets! Drets i deures iguals per tots, i que el que no podem fer és generar competencia pels serveis”

El debat es va concloure amb preguntes dels alumnes sobre els temes tractats, una bona estona per contrastar les diferents propostes i els models diferents en que es recolzen: un model socialista que defensa l’Estat de benestar des d’un projecte de justícia social i un model liberal que prioritza l’exercici de la llibertat individual.

Davant la petició d’un alumne als partits del govern de que fessin autocrítica Toni va contestar “Podria intentar quedar bé, però diré el que penso:  compara l’obra de govern d’aquests 4 anys amb qualsevol govern de CiU o amb qualsevol altre d’Espanya, si vols d’una comunitat autònoma socialista: no trobaras cap altre govern que hi hagi fet mes que nosaltres. Si el trobes aniré a Santiago de genolls.

A la intervenció final per demanar el vot al PSC, va recordar que “volen un Estat del benestar fort, basat en drets, com els millors d’Europa i això només es fa amb impostos. Com va dir Willy Brandt  < els serveis públics són el patrimoni dels que no tenen patrimoni », pensem quin Estat del benestar volem”

Grup 20

Però, fem-nos més preguntes: ¿què preferirà la societat espanyola davant d’un increment del suport a l’independentisme a Catalunya? ¿Preferirà escenaris de ruptura o de reforma que possibilitin refer el pacte constitucional? ¿Què preferiria si el conjunt dels partits catalans acordessin una proposta comuna de reforma constitucional?

Si la societat espanyola optés pel consens, si escollís escoltar a Catalunya, el PP es podria trobar davant d’un dilema seriós: o canviar la seva actitud cap a Catalunya o perdre suports en el conjunt d’Espanya. Potser algun dia el PP no seguirà disposant de més d’un terç dels diputats al Congrés, allò que avui li permet actuar com a minoria de bloqueig.

Per això, parlar de reforma federal de la Constitució espanyola, no ens sembla un exercici inútil. No ens sembla un debat estèril ni una invitació a la malenconia. Tot el contrari: ens sembla la millor manera de preparar el futur.

Parlo en plural perquè aquesta no és, simplement, la meva opinió. Parlo en plural perquè aquesta és l’opinió de tots aquells companys i companyes de Ciutadans pel Canvi amb els quals, des de fa dos anys, estem treballant en la campanya “Via Federal”. Una proposta de reforma de la Constitució espanyola hem volgut concretar per mitjà d’un Decàleg Federal: 10 punts que ens permeten què com seria, com s’organitzaria, un Estat espanyol plenament federal i netament plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Us convido a conèixer-la.  Web Via federal

Però, sobre tot, parlo en plural perquè aquesta és també la opinió del PSC i, per tant, de totes les dones i tots els homes que, d’una manera o altra, en formen. El PSC i CpC van signar, de cara a les eleccions de diumenge que ve, una acord programàtic. I el cor d’aquest acord són, precisament, 9 dels 10 punts que conformen el Decàleg de “Via Federal”. Decàleg Via Federal

Per a CpC ha estat una satisfacció haver pogut fer una aportació de tant de valor al programa del PSC. Crec que mai el PSC havia concretat de manera tant detallada, tan explícita, tan integral la seva mirada federal, la seva proposta de reforma de la Constitució espanyola.

Acabem amb una darrera reflexió. Hi ha qui pot dir –i cal escoltar atentament aquest argument- que el problema del federalisme no és tant un problema jurídic com un problema cultural. Que allò que falta a Espanya no és un canvi de les lleis, sinó un canvi en la cultura política. Que les lleis sense una cultura que les sostingui no valen per a res. I que això val també per al federalisme.

Fins i tot, hi ha qui pot pensar que per fer una reforma de la Constitució com la que nosaltres proposem, cal prèviament aquest “canvi cultural”. I aleshores, podrien concloure, que la reforma no cal. Perquè l’actual Constitució, interpretada amb veritable cultura federal, ja resol tots els problemes que Catalunya posa normalment sobre la taula.

Crec que és un argument a tenir en compte, però que no acaba de ser del tot cert. D’entrada perquè la nostra proposta de Constitució plenament federal va bastant més enllà i permetria moltes més coses que l’actual Constitució per molt federalment que aquesta s’interpreti.

Però sobre tot, l’argument de la “cultura federal” com a solució suficient ens sembla perillós en un altre sentit. Quan la dreta espanyola té marge de maniobra per interpretar la lletra de les lleis –en aquest cas de la Constitució- en contra del seu esperit, a fe que l’aprofita. Què ha fet sinó amb la sentència de l’Estatut? Per això, per molt que Espanya evolucioni cap a una cultura més federal –tant a la seva dreta com a la seva esquerra- sempre seguirà sent imprescindible blindar jurídicament, a través d’una reforma constitucional, aquest canvi cultural. Perquè a la dreta espanyola quan se li dona marge de maniobra interpretatiu, insistim, l’aprofita.

La dreta espanyola només interpretarà les lleis com Déu mana si la lletra de les lleis no deixa marge per al dubte. Fem memòria: és la mateixa dreta que va entrar primer en la Constitució del 1978 que en la cultura democràtica que aquella institucionalitzava. Es la mateixa dreta que primer va recolzar la Constitució, forçada per les circumstàncies històriques, i després, poc a poc, es va anar tornant democràtica –tot i que a vegades pensem que encara no ho és prou!!-En aquest cas va ser la llei la que va arrossegar un canvi cultural. I amb el federalisme creiem que el procés haurà de ser el mateix.

Per tot això, preparem el futur: posem sobre la taula la nostra proposta de reforma de la Constitució. En favor d’una Espanya federal del tot; que reconegui la seva plurinacionalitat del tot; que faci de Barcelona co-capital de l’Estat; que tracti per igual totes les seves llengües, les que són comunes a tot l’Estat i les que no ho són; que reparteixi les competències d’una manera clara, d’acord amb el principi de subsidiarietat; que accepti l’asimetria, quan aquesta és justa i necessària; que faci del Senat una Cambra on les Comunitats federades puguin defensar els seus interessos i negociar horitzontalment. I tantes coses més.

Aquella Espanya, en definitiva, en la qual Catalunya es veuria plenament reconeguda, respectada, integrada. Una Espanya justa amb totes les seves parts. L’única Espanya amb la qual Catalunya pot comprometre’s de manera permanent de cara al futur.

Toni Comín